Anar al contingut

ANÀLISI

Buit irrefrenable de poder

ALBERT BERTRAN

Buit irrefrenable de poder

Xavier Bru de Sala

El que posen en evidència els fets de la Cambra és que els membres del plenari i els seus pròxims no tenen cap tipus de poder

Un dels màxims servidors, i detractors en privat, de la burgesia catalana, Pere Duran Farell, sostenia que en el fons de tot burgès català s’agitava una ànima anarquista que el convertia en inepte progressiu. Visió profètica: avui, Catalunya és l’únic país d’Europa amb un buit autèntic de poder. Infinitament més que Itàlia. Si algú es pensa que pinta res, que mana, que porta el timó o tan sols que dibuixa un mapa qualsevulla de futur, el poden qualificar d’il·lús sense remissió.

Un dels llocs comuns més estesos a Madrid en els últims mesos del procés predeia que l’Estat, conscient de la seva llunyania, no trigaria gens a desembarcar per instal·lar aquí una legió de funcionaris atents i fidels. Ja hem comprovat que es tractava d’una altra quimera. Si els catalans són més capaços que molts altres d’obeir les lleis, és precisament perquè són incapaços de creure-hi.

Els dos epicentres de la plaça de Sant Jaume de Barcelona estan presidits per bones persones al·lèrgiques a l’exercici de qualsevol forma de comandament. A banda i banda, els sismògrafs que mesuren la capacitat de transformació efectiva de l’entorn estan avorrits de tant marcar zero. La relació de Quim Torra Ada Colau amb el poder és com la dels vegans amb la carn, que prefereixen perdre la pròpia per inanició abans de consumir-ne l’aliena. Si miren pel balcó, és per contemplar el paisatge humà i urbà. ¡Vade retro, governança!

Tothom es posa les mans al cap amb el tomb que s’ha produït a la Cambra de Comerç. Rebel·lió dels petits, insubordinació, daltabaix comparable a l’1-O. No exageren però s’equivoquen de diagnòstic: el que posen en evidència els fets de la Cambra és precisament que els membres del plenari i els seus pròxims no tenen, no tenien des de fa molts anys, cap mena de poder. Com la caricatura impresa a un globus de fira que es creu molt important perquè veu el món des de dalt fins que el globus s’escapa de la mà infantil que el sostenia.

Molt temps enrere, a Catalunya hi hagué una classe dominant. Joan Maragall va intentar convertir-la en dirigent, però va fracassar a conseqüència de la Setmana Tràgica. Després d’una guerra civil latent de 40 anys, regada amb la sang d’una gran quantitat de morts pels carrers, Franco va atorgar el poder a la classe dominant autòctona, que s’enriquia sota la seva protecció. Una trama o xarxa de poder que no ha parat de desfer-se des de la Transició, que no ha volgut ser mai conscient d’haver quedat reduïda a filagarses que pengen de les pròpies ruïnes. De fet, els nostres empresaris no s’han plantejat mai garantir el futur dels polítics amb portes giratòries i sucosos estipendis. Ni tan sols el dels més afins. ¡Quina manera de badar!

Si en algun despatx o menjador de residència senyorial hi ha algú que encara presumeix de manegar algun fil, que es pregunti el dia 26 a la nit sobre la raó profunda del fracàs de Manuel Valls: com que ve de França, el país de la monarquia republicana, dona per fet que els catalans en general i els barcelonins de manera especial també veneren el poder i totes les seves pompes. S’equivoca de mig a mig, perquè les execren.