La por

La por tendeix a amagar-se, a dissimular-se, a camuflar-se sota altres robes. Confessar-se espantat és una heroïcitat quan la infantesa queda llunyana i no n’hi ha prou amb una veu d’adult o el refugi en una abraçada perquè la por s’evapori. Però tot i que porti altres noms, el mal que afligeix l’Europa dels adults és la por del present i del futur. Individual i col·lectiva.

L’obsessió per rellegir Stefan Zweig, per exemple, explica part dels vells fantasmes que ens terroritzen. A Zweig, com a Roth, Morgenstern, Canetti i a tants d’altres, se’ls va enfonsar el terra sota els peus. El món en el qual van aprendre a viure es va desfer com un terròs de sucre sota el foc d’artilleria de la primera guerra mundial. El manual de vida que la infantesa els va procurar va deixar de ser útil. Van haver d’aprendre a respirar en un altre món per al qual no estaven preparats.

Una cosa així passa amb els europeus que caminen per sobre de la quarantena, tot i que sense una guerra pel mig. El GPS amb el qual van ser equipats ha quedat obsolet i corren amb la llengua fora, mirant de comprendre els nous mapes que la globalització, el capitalisme financer i la tecnologia han dibuixat. Allà neixen les seves pors.

Els més joves sí que disposen de la cartografia adequada. Només que desconeixen, sempre ha sigut així, sobre quins antics camins ha sigut projectada. Les guerres mundials aviat seran l’equivalent a les guerres napoleòniques, una pregunta en l’examen i res més. I l’estat del benestar, la mobilitat, els drets socials, la democràcia, no són més que 'commodities' que sempre seran allà. Ells potser no tenen por, però sí que desitgen una aventura que dona per fet que tota revolució és per aconseguir el que falta sense perdre res del que es té.

El vot dels espantats

No parlem de tots, ni tan sols de la majoria. Però són molts. Espantats i aventurers. I canviaran el futur d’Europa en les pròximes eleccions consolidant la ultradreta i l’eurofòbia en el cor de les institucions comunitàries. No només al Parlament, que serà d’entrada el més vistós, sinó també la Comissió, quan la nova realitat es traslladi a aquesta. El Consell ja ha sigut segrestat.

La por i l’aventurisme individuals s’acomoden millor en un escenari de gregarisme. El matalàs de la col·lectivitat és àrnica per als temors i esperona el joc revolucionari. El refugi en l’ultranacionalisme, en la identitat, en el racisme, alleuja. Ja no es té por. Només s’està enfadat i convençut de les raons: “el negre, el moro, la multinacional”. I la revolució de l’aventurer ja no és impossible: “aquí hi ha els meus companys de falange romana”. La ultradreta viu de la por i de la frivolitat.

¿Com escampar la por? ¿Com fer baixar el braç en alt dels estúpids de la ultradreta? ¿Com evitar que el refugi d’uns i d’altres sigui la tornada a la cova on l’instint sempre té més valor que la raó?

La pitjor de les notícies és que hi ha motius per a aquest malestar europeu. El principal és la convicció que ningú està en condicions d’agafar les regnes de res. Que tot és inevitable, que les coses només poden ser d’aquesta manera perquè qualsevol altra seria pitjor. La resignació, que és l’única proposta que hi ha a sobre de la taula des de fa anys –en economia, emigració, ascensor social, etc.– esperona els temors i és un esperó per als que senten la pulsió del passeig braç en alt. El que té por creu a ulls clucs el que promet prendre el control i l’aventurer s’entrega en cos i ànima als seguidors de l’autoritarisme.

Embridar el mercat i la democràcia

Danniel Innerarity va apuntar fa poc en una jornada organitzada pel CIDOB que només la UE és capaç d’embridar, per exemple, el capitalisme financer. És així, si afegim com a condició que sigui en entorns democràtics. Perquè qui ha embridat de veritat el capitalisme és la Xina. Ho ha fet des de l’autoritarisme i violant els drets humans.

Notícies relacionades

Eleccions maig 2019: Municipals, europees i autonòmiques | Directe

Puigdemont anirà al debat de TV-3: "Si Junqueras hi és, jo també hi seré"

Aquesta és la veritable amenaça si persisteix la convicció que ningú està en condicions d’agafar el toro per les banyes. Perquè això és el que ofereix la ultradreta: embridar de veritat. Ocultant el cost de convertir la democràcia en aparença de democràcia.

Som més els que tenim por dels que tenen por. El nostre arsenal és el vot. Però haurem d’anar pensant com s’embriden, de veritat, tots els assumptes que justifiquen que el circ europeu se’ns hagi omplert de monstres. Si l’oferta continua sent que això és així i no pot ser de cap altra manera, si només hi ha la resignació, tard o d’hora, ens passaran per sobre.