Barcelona és llibertat

Sóc barceloní d'adopció. Vaig néixer a Igualada, la capital de l'Anoia, que des del segle XIV va tenir el privilegi de ser denominada “carrer de Barcelona”. La institució del carreratge reforçava l'autonomia de la ciutat, que s'alliberava així del jou feudal -en el nostre cas de les pretensions territorials dels comtes de Cardona- i quedava sota la tutela de Barcelona, “no havent de concórrer a host ni a cavalcada ni a altra guerra” que quan ho feia amb l'ensenya de la capital catalana.

Des d'aquesta òptica, Barcelona era, és i ha de continuar sent sinònim de llibertat; d'autonomia de gestió i de llibertat de creació. Un estatus específic, que es recull a la Carta de Barcelona, que li atorga no només una capacitat d'intervenció en les infraestructures i els serveis -el port, l'aeroport, el transport metropolità…-, sinó també un paper de lideratge, tant de Catalunya endins com de Catalunya enfora. Barcelona, torre mestra de Catalunya en expressió de Rovira i Virgili, no pot renunciar a aquest paper cabdal.

Sí, Barcelona és capital, com ho subratlla un dels eslògans de la campanya. Primer, és la capital de Catalunya, aquella torre mestra que té els necessaris contraforts en el conjunt del territori. Catalunya no tindria el seu lloc en el món sense Barcelona. Segon, és l'altra capital espanyola, i ho és tant en el terreny cultural com en l’econòmic. Barcelona ha estat històricament la capital de l'edició en llengua castellana i la “fàbrica d'Espanya”, en expressió de Josep Pla. I tercer, és una capital d'Europa; el teòric centre de gravetat d'una euroregió mediterrània plena d'actius i atractius.

Pasqual Maragall va ser l'alcalde que millor va interpretar i va saber posar en valor totes aquestes potencialitats estratègiques de Barcelona. Ara, quan els principals candidats a l'alcaldia reivindiquen el seu llegat, és de justícia recordar-ho. No parlaré de les campanyes que va haver de suportar, fins i tot en el terreny de les calúmnies més barroeres, però sí que posaré en valor una dada política de primer ordre: sense els Jocs Olímpics del 92 i la transformació radical de Barcelona que en va acompanyar la celebració, mai no es podria haver activat el procés.

“No hay mal que por bien no venga”, diu el refrany castellà. Són els cadells del nacionalisme que aleshores van posar pals a les rodes de la Barcelona olímpica -el president Pujol s'encarregava en paral·lel de tallar les ales a la Corporació Metropolitana- els qui avui han pogut impulsar el full de ruta independentista. Paradoxalment, sense el pes específic de la capital catalana i el lloc en el món en què la va situar la cita del 92, la confabulació dels irresponsables -manllevo el títol del llibre de Jordi Amat- no s’hauria pogut materialitzar mai.

Processisme i adamisme

Barcelona tenia, té i tindrà capital i potencialitat. Tanmateix, el procés sobiranista i l’adamisme -l'hàbit de començar una activitat com si ningú no l'hagués exercitat abans- dels seus actuals gestors han erosionat aquests actius. La capital catalana, en el mandat de Xavier Trias, va acabar sent un comodí que es va posar el servei de l'astúcia d'Artur Mas que va culminar amb el farol de Carles Puigdemont (Clara Ponsatí dixit: “Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol”). També l'alcaldessa Ada Colau, en nom de l'equidistància, va sacrificar el pacte de govern amb Jaume Collboni per raons alienes a l'agenda municipal.

Notícies relacionades

Barcelona en disputa: Colau o Maragall

Barcelona, inèrcia i ralentí

Val a dir que la combinació de processisme i adamisme ha estat letal per a la capital catalana. Barcelona, d'una banda, ha perdut capacitat d'influència i lideratge, tant a Catalunya com al conjunt d'Espanya i en la seva àrea d'influència europea. I, de l’altra, Barcelona ha entrat en un període de letargia i de replegament en si mateixa: la desconfiança dogmàtica cap al turisme, el bonisme en matèria de seguretat, la incapacitat per a activar una política d'habitatge o l'actitud poc decidida en l'aposta per l'Agència Europea de Medicaments.

Heus aquí, en síntesi, el context de la cita electoral del 26-M. No els aclapararé amb percentatges. Subscric l'anàlisi de la directora del GESOP, Àngels Pont, sobre l'enquesta que va publicar el dimarts aquest diari: les dades reflecteixen les tendències de la generals del 28-A, però constaten també el perfil propi que tenen les municipals (només un 54% té decidit votar el mateix partit i un 20% diu que ho farà per una força política diferent). Política ve de polis, la ciutat de l'antiga Grècia. Cal esperar que la campanya sigui la seva àgora, és a dir, l'espai de debat i trobada sobre el futur de Barcelona.