Anacronismes

Un amic escriptor em va explicar el moment dramàtic en què li van comunicar que un anacronisme infectava la seva novel·la. Parlava del Cine-Nic, aquell joc meravellós de cine casolà, i el situava el 1929, perquè el relat així ho reclamava. Resulta, no obstant, que l’invent dels germans Nicolau es va patentar el 1931. Un corrector assenyat i meticulós havia detectat l’error i l’amic escriptor va haver de córrer a modificar el text. Podia haver pensat “total, ningú se n’adonarà”, però va preferir ser fidel a la realitat històrica. Hi he pensat en veure l’embolic que han muntat arran de l’aparició d’un vas de plàstic d’una cadena de cafeteries en un episodi de ‘Joc de Trons’, que hem de suposar que es desenvolupa en un temps aproximadament medieval en el qual no hi havia ni plàstic ni cafès ni cadenes de cafeteries. El món de la ficció està farcit d’anacronismes –aquells famosos rellotges de polsera, les ulleres de sol que lluïen els romans– i n’hi ha de moltes classes. Des dels catastròfics, hilarants perquè són involuntaris, fins als conscients, humorístics perquè volen fer broma de la història, com ara Sofia Coppola quan mostrava les sabatilles Converse de María Antonieta.

En aquest cas, després d’haver vist com graven els episodis –primmirats fins a l’extenuació–, els de ‘Joc de Trons’ més aviat han elaborat una barreja entre la publicitat subliminal i el ‘product placement’. Un anacronisme molt ben dissenyat.