Messi 'ex machina'

Pensava que no sentiria mai més el mateix que aquell dijous 8 de maig de 1986 a les 9.00 AM quan em vaig asseure a la taula de treball. La taula era en realitat un pupitre de Parvulari 5 en què, el dia abans, jo havia fixat un enorme adhesiu blaugrana on es llegia: ¡Campions d’Europa! (els signes d’exclamació no els he afegit ara, hi eren i eren d’allò més ominosos).

Tan guanyada estava aquella final que vam jugar a Sevilla contra el Steaua que tota la setmana havien circulat per l’escola aquesta mena d’adhesius que, per dir-ho així, no es posaven la bena abans de la ferida, sinó que venien la pell de l’os abans de caçar-la (dues expressions que vaig aprendre aquell dia infame). Em vaig passar mig mes mastegant la llimona de la derrota i intentant, per ordre enfadada de la mestra, rascar amb les ungles el recordatori de la humiliació. Allà, en aquell adhesiu que no desapareixia malgrat deixar-me fins a les cutícules, vaig crear un món culer temorós i un caràcter que tendeix a la desconfiança malencòlica.

Justo 33 anys després, i a l’altura del segon gol del Liverpool, vaig regurgitar aquell ardor infantil. Vaig desitjar que naufraguessin els ferris estampats amb pintures de Peter Blake que tant em van agradar al port d’aquella ciutat. Al tercer, vaig voler assajar una súplica psicomàgica cremant la meva samarreta de The Cavern. Al quart, vaig cridar 'Help!' i vaig voler enviar-li un missatge a Rafael Tapounet, l’enlluernador cronista pop d’aquest diari, perquè saltés al camp en calçotets i barretina bramant alguna cançó dels Stones i aturés la sagnia.

En els últims cinc minuts, fosa a negre: va caure la meva connexió. Em vaig sentir com Gaspart quan no podia veure el final i resava al lavabo. El Barça havia comès un error equiparable al fet que Bruce Lee acceptés a Mike Tyson un combat de boxa i no de la seva disciplina. Que Nuréiev acceptés aquell mateix repte en lloc de ballar. Llavors vaig pensar en les novel·les i pel·lícules amb un gir de guió artificiós. El nom per a aquest recurs, injuriadíssim, és 'Deus ex machina', i es remunta al teatre grec i romà: una grua (màquina) introduïa des de fora d’escena un actor que interpretava un déu (Deus) que desfeia per la via ràpida dels superpoders i els greuges humans i del guionista. Qui era aquest nostre déu està clar: D10s, Messi, el petit Altíssim. Vaig desitjar llogar un camió de Desatranques Jaén per fer volarMessi  amb ales de cera a fi de rematar de xilena des del nostre camp i per l’escaire. Vaig desitjar que per una vegada el Barça fos el dolent: el que no mereix guanyar i ho fa perquè el vetlla algun tipus de força superior. Ho vaig fer en va: mai serem els Lannister.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però els recursos del teatre clàssic o del mal cine recent no serveixen per al futbol. I jo no tinc cinc anys com en la derrota de Sevilla. I el que he après des d’aleshores és que preparar-se per al pitjor és l’única manera de suportar després el menys dolent. Fins i tot quan el menys dolent és, dins d’un joc, el pitjor. Em vaig despertar amb una única certesa: el Barça ha de tornar a les seves senyes d’identitat: la possessió de pilota i el pessimisme congènit que jo vaig descobrir gràcies a aquell adhesiu que encara torna en somnis: ¡Campions d’Europa!