Anar al contingut

Dues mirades

Justícia poètica

David Borrat

Justícia poètica

Josep Maria Fonalleras

El triomf de l'Uni Girona a la Lliga femenina de bàsquet és el de la perseverança des de la discreció, lluny dels fastos i de les grans inversions

Hi ha moments en què l’esport transmet alguna cosa més que la satisfacció primària de l’instant guanyador. Hi ha moments, com va passar diumenge a la nit, en què l’esport és l’escenari d'allò que en podríem dir ‘justícia poètica’, és a dir, la justícia que va més enllà de les lícites reclamacions (desateses) i que s’imparteix com una espècie de benaurança que és la conseqüència d’una elevació moral que reclama l’establiment d’un ordre on els que s'ho mereixen canten al final victòria. Parlo de bàsquet femení i parlo de l’Uni Girona, l’equip que s’acaba de proclamar campió de la Lliga espanyola. Ara recordo quines de Nadal que s’organitzaven per recaptar diners per a un club humil i que eren el president i l’entrenadora qui repartien les butlletes, perquè tot era una família que dignificava l’esport femení. Aquí rau l’èxit d’un triomf com aquest: en la perseverança des de la discreció, lluny dels fastos i de les grans inversions.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En la final, va destacar sobretot Laia Palau, constant i clarivident, i a qui l’esport, quan ja quasi estava de tornada després d’una carrera de triomfs i medalles, li ha reportat una alegria majúscula. Amb el seu característic 'no looking pass' (passar sense mirar), és un exemple d’intel·ligència dins i fora de la pista: "Jo jugo al bàsquet com si no hi hagués cistella", ha dit. Distribueix, passa i dirigeix. Fa que les altres juguin. No hi ha millor definició de l’esport com a plaer.

Temes: Girona