Anar al contingut

La batalla de Barcelona

Més que guanyar, sumar

Més que guanyar, sumar

Eva Arderius

Tots els partits saben que governar en solitari és missió impossible i a la ciutat tampoc li convé

Dues coses que no hauria de llegir Ada Colau abans de la campanya per no preocupar-se més del compte. La primera: no hauria de llegir l'evolució de les ultimes eleccions municipals. Al 2007 va guanyar el PSC, al 2011 CiU, al 2015 Barcelona en Comú i ara les enquestes diuen que ERC. Sembla que els barcelonins han perdut la fidelitat d’altres temps. La segona cosa que podria preocupar a l’alcaldessa és que els electors castiguen, com ho van fer amb Jordi Hereu i amb Xavier Trias, als governs en minoria.

L’hemeroteca municipal està plena de notícies sobre les crues picabaralles que al 2007 mantenien l’alcalde Hereu i Trias,llavors líder de l’oposició. En aquell moment el PSC governava amb ICV però sense arribar als 21 regidors i l’oposició li recordava constantment que tot i ser l’alcalde no podia fer el que li donés la gana.

Quan al 2011 es van canviar els papers, l’alcalde Trias no va tenir mes remei que admetre que amb 14 regidors les coses no serien fàcils i va haver de pactar i pactar amb tot l’espectre polític i deixar alguns dels seus projectes estrella al calaix. Ni per Hereu ni per Trias hi va haver reelecció. Segur que hi havia més motius per entendre la seva derrota a les urnes, però el desgast d’encapçalar governs sense majoria segur que hi va tenir alguna cosa a veure.

La necessitat de pactes fa molt difícil el relat dels alcaldables durant una campanya decisiva

Colau ja sap el que és això. Coneix el desgast que suposa governar amb només 11 regidors dels 41 que hi ha a l’Ajuntament de Barcelona. Ara, després d’un mandat especialment difícil, no vol tornar a passar pel mateix, per això ha estat la primera en proposar un pacte estable a ERC i al PSC. Just abans de començar la campanya.

Colau vol liderar les aliances i amb això l’alcaldessa l’encerta perquè aquestes eleccions municipals no només van de veure qui guanya, sinó de quines sumes es podran fer. Tots els partits són conscients que governar en solitari és missió impossible i a la ciutat tampoc li convé.

La necessitat dels pactes posa molt difícil el relat dels alcaldables durant una campanya decisiva, especialment als partits que, com Esquerra o el PSC, podrien teixir diferents aliances. Si els resultats els acompanyen podran intentar aglutinar les esquerres o bé apuntalar l’independentisme o el constitucionalisme en el cas dels socialistes. Amb aquest escenari, els partits hauran de fer autèntics equilibris per atacar els seus rivals sense tancar-se portes. Ningú vol posar unes línies vermelles que després haurà de creuar. Això també ho ha après Colau que en la última campanya va qualificar de màfia a qui després seria el seu soci de govern.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Però els electors tenen dret a saber on anirà el seu vot en cas de pactes de govern. Amb qui sí i amb qui no. Si els partits estan disposats a trencar blocs, el de la dreta i l’esquerra i a prioritzar o oblidar l’eix nacional. Després veurem els resultats i amb què acaben les negociacions, que seran complicades . El nou govern de Barcelona probablement serà cosa de tres i això vol dir que caldrà fins i tot superar les males relacions personals. Als que d’entrada ja no tinguin possibles aliats, ni capacitat negociadora, la vara d’alcalde els queda francament lluny.