L'últim 'adeu'

Solem caminar tan atrafegats amb bestieses de diferents tipus que, de vegades, se’ns obliden les coses importants. I per a mi n’existeixen poques de tan importants en la vida com ser conscients de la mort, però sense que això es converteixi en una cosa desesperant o aterridora. Les conviccions religioses o espirituals poden jugar un paper en aquest procés, ja ho sé; igual que al contrari, la descreença més absoluta. Però no resulta fàcil aconseguir l’equilibri i per això aplaudeixo qualsevol iniciativa que contribueixi a fer-ho; o almenys a intentar-ho.

Jo vaig tenir un primer contacte amb la mort excessivament precoç, que em va marcar de mala manera. Anar a dormir una nit a la mateixa habitació que la teva germana, com tots els dies, però aixecar-te tu al matí i ella no, suposa un cop excessiu, arrasador, per a un nen que encara no havia complert els 10 anys. ‘Meningitis’ va passar a ser una paraula maleïda i encara avui quan l’escolto m’incomoda. La por em va tenallar durant moltíssim temps, rebutjava sistemàticament acudir a funerals i tenia somnis recurrents en els quals la meva relació amb l’eternitat no resultava agradable, sinó anguniosa.

El guanyador del Concurs de Tanatocontes

He rememorat fogonades d’aquell infaust dia i dels que van venir després llegint el relat guanyador del Concurs de Tanatocontes que organitza des de fa gairebé dues dècades la revista ‘Adiós’. A ‘Palabras secretas’, el protagonista és un nen a qui la mort de la seva àvia i una frase de compromís d’aquestes que es deixen anar arbitràriament –“això ens passarà algun dia a tots...”– li foraden el cervell i la moral fins al punt d’envoltar el seu llit de coixins en previsió d’una mala caiguda nocturna, d’abandonar els jocs al pati per evitar lesions, i de convertir-se en un xaval hipocondríac a qui qualsevol accés de tos li sembla l’amenaça definitiva.

La solució li arribarà de la mà de l’avi, quan aconsegueix convèncer-lo que “sempre hi som tot i que ens en hàgim anat” –una mica a l’estil de la pel·lícula “Coco”–, i l’anima a fer un forat a la sorra de la platja on poder enterrar els seus temors. No és casual que el guanyador del concurs sigui un mestre perquè la veritat és que la història traspua pedagogia. Es diu Héctor Alarcia i l’altra tarda vaig poder parlar a la ràdio amb ell i amb un tipus magnífic, Jesús Pozo, un periodista que a través de la revista que dirigeix –és als tanatoris, busquin-la la pròxima vegada que hagin d’anar a un– ha obrat el miracle de normalitzar les converses sobre la mort a partir de la cultura; de fet, el nom complet és ‘Adiós... cultural’.

Fa molt temps que a les seves pàgines s’aborden sense embuts temes com l’eutanàsia o el suïcidi, assumptes que en el circuit polític i social embarranquen sistemàticament o s’estavellen contra el pànic que solen generar els prejudicis davant de problemes complexos. ¡Quina llàstima no haver-los conegut abans! Avui –afortunadament– puc dir que la meva relació amb la mort està bastant normalitzada, a la qual cosa no és aliena la llista de baixes per defunció que s’ha incrementat durant els últims anys entre família i amics. Com diria el gran José Sacristán: “Cada vegada disparen més a prop...”. Però crec que esperar a peu ferm la bala que porta el teu nom esprement cada dia sense amargors innecessàries –i sense gastar energia en collonades– suposa la millor de les victòries.

.

 

 

 

 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques