Anar al contingut
¡Silenciem el soroll!

¡Silenciem el soroll!

Núria Iceta

N'hi ha que voldríem que cada dia fos el dia de conscienciació sobre la contaminació acústica

Aquesta setmana passada ha tingut lloc la Setmana sense Soroll, una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya que per tercer any consecutiu pretén conscienciar la ciutadania sobre l’impacte ambiental que genera la contaminació acústica.

Ho havia vist feia dies a les banderoles del carrer i vaig pensar, ui, amb Sant Jordi i les eleccions, de soroll en tindrem de sobres. Però bé, n’hi ha que voldríem que cada dia fos el Dia Internacional de la Conscienciació sobre el Soroll. Som els que patim misofonia, un transtorn que significa literalment aversió o hipersensibilitat selectiva al so, ja sigui per excés de volum o per repetició, que provoca ansietat i en casos extrems atacs d’ira o confinament a casa. El soroll al mastegar, el clic compulsiu del mecanisme d’un bolígraf, la cel·lofana d’un caramel, l’arrossegament d’una cadira, un to de veu o el plor desconsolat d’un nadó solen ser molèsties habituals. Però això és cosa meva, el que és cosa de tots és el volum de la megafonia d’un vagó de metro, d’una competició esportiva al carrer, la música que surt dels auriculars de les orelles del veí, els petits dimonis sobre rodes que trepanen voreres i adoben parterres, la mania de la música de fons que impedeix mantenir una conversa amb un volum civilitzat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Jo he pogut passar uns dies de vacances en un entorn de silenci privilegiat, però el que és realment difícil és fer silenci enmig del soroll. Escoltar el silenci entre les paraules que es pronuncien amb la contundència de la veritat i la honestedat sense necessitat de crits, el silenci dels murs de Sant Pau del Camp enmig del brogit d’un carrer del Raval. La Setmana sense Soroll també és la que hem passat aguantant la respiració per saber fins on arribaria l’avenç de l’extrema dreta i dels discursos de l’odi. I aquí estem, més que mai amb ganes de donar veu als que la tenen silenciada, d’escoltar als que mai no criden, de seure al voltant d’una taula, sense arrossegar les cadires, si pot ser.