No tinguin por del debat territorial

Després del frenesí de la campanya electoral, arriba el moment de l’anàlisi. És més, fins a la celebració de les eleccions municipals, europees i en les comunitats autònomes de règim comú del pròxim 26 de maig, els i les polítiques embolicaran molt la troca però no prendran cap decisió important ni de pactes amb altres forces ni de resolució de debats i conflictes interns. Aprofiteml’impàs per realitzar un estat de la qüestió. A tall d’espòiler: els resultats de les eleccions generals aclareixen tres incògnites, obren dos escenaris (i mig) i refuten una hipòtesi.

Incògnites

La primera incògnita tenia a veure amb la capacitat mobilitzadora del PSOE. L’interrogant: si l’esdevingut a Andalusia era conjuntural i situat (és a dir, si l’alta abstenció del votant d’esquerres era a causa del desgast del PSOE-A i el projecte de Susana Díaz), o si era estructural i crònic, com així passa en altres països del context europeu (l’electorat progressista ha desertat de donar a recolzament a la socialdemocràcia). La cita de diumenge va aconseguir una alta participació i un recolzament important a Pedro Sánchez. Es va activar vot a partir de l’obra de govern i de la por que provoca l’amenaça de Vox. Es va atreure també sufragi centrat a causa de l’espai lliure que havia deixat Ciutadans amb el seu gir a la dreta.

La segona incògnita es nucleava al voltant de la capacitat del PP de continuar mantenint una certa hegemonia en el bloc de dretes. Desfeta en el PP, Ciutadans dobla en nombre d’escons sense arribar a l’anhelat ‘sorpasso’ i Vox entra còmodament tot i que amb menys força de la prevista. Rebenta el paraigua unificador del bloc de dretes (que era una anomalia en el mateix entorn europeu). La dreta perd la prima que li donava el sistema electoral d’Adolfo Suárez. La tercera incògnita es preguntava sobre el recolzament que tindrien les forces independentistes, nacionalistes i regionalistes. Lluny de veure’s perjudicades per una possible concentració de vot en forces de caràcter estatal (explicable per un context de polarització), aquestes pugen en vots i escons com a reacció al model recentralitzador i uninacional que presentaven el PP, Cs i Vox.

Escenaris

El PSOE té oberta la possibilitat d’acord amb UP i Cs. El primer escenari, el natural (en el context actual). Hereta la correlació de forces de la moció de censura. Polítics i alts càrrecs de les dues organitzacions han treballat bé conjuntament l’últim any, generant confiances i complicitats. Les bases dels dos partits és el que desitgen. El segon, complicat en aquest moment. Tot i que aritmèticament possible, i és volgut pels poders fàctics, les apostes estratègiques de socialistes i taronges en l’últim temps fan que políticament sigui molt difícil de transitar. Ara bé, la simple existència d’opcions dona a Pedro Sánchez una capacitat més gran de negociació.

Dues temptacions que el PSOE pot tenir, a priori, desaconsellables. En primer moment, tancar la porta a un Govern de coalició. Es fa difícil pensar que un govern amb 123 diputats, amb un congrés de diputats amb alta fragmentació i polarització, pugui aguantar i consolidar-se al llarg d’una legislatura. Ja no som en el mandat de transició fruit de la moció de censura. En un segon moment, obviar que els partits independentistes han obtingut molt bons resultats a Catalunya. Alguns han remarcat la paradoxa: hi ha més independentistes al Congrés però són més prescindibles per a la governabilitat. Si bé això és cert, seria un error confondre càlcul aritmètic amb polític. Un contenciós no resolt si no es gestiona sol pot empitjorar i escalar amb el pas del temps.

Hipòtesi

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

I vinculat amb l’anterior, la refutació d’una hipòtesi. Dirigents del sector 'susanista' del PSOE i de Ciutadans, així com intel·lectuals i analistes de l’entorn, afirmaven que l’entrada de la qüestió nacional en la vida política espanyola faria saltar pels aires l’eix ideològic (dreta-esquerra) i que això beneficiaria les forces de dretes. Qualsevol aproximació dialogada i política al contenciós català estava destinada a desmobilitzar el votant progressista més enllà de les anomenades nacionalitats històriques, o fins i tot a incorporar-lo a les files de blaus, taronges o verds.

En vista dels resultats, sembla que això no ha passat. Tot i que hi ha antecedents, el debat territorial irromp com mai ho havia fet abans en l’arena política espanyola amb els catalans “fets d’octubre” del 2017. Doncs bé, paradoxalment tenim un Pedro Sánchez que pacta amb els independentistes en el moment de més tensió nacional, i alhora un Pedro Sánchez que ressuscita un partit que semblava un mort vivent. Potser als nostres dirigents no els hauria de fer tanta por obrir un debat territorial seriós i assossegat.