Veneçuela, un altre cop

No hi ha informació veraç del que ha passat a Veneçuela des que un grup de militars lleials a Juan Guaidó van alliberar el líder opositor Leopoldo López i van intentar aconseguir la base militar de La Carlota, a Caracas. Des d’aleshores, Guaidó ha transmès un missatge a la població i als militars amb el qual els anima perquè surtin de les cases i de les casernes, i es revoltin contra Nicolás Maduro. Sota la consigna “el moment és ara”.

Els treballs que analitzen el complex tema de com cauen els governs assenyalen tres causes com a condicions necessàries: l’existència d’una longeva crisi econòmica, la presència d’un Estat feble i una Administració ineficaç i una situació d’assetjament internacional. Pel que sembla, a Veneçuela s’han donat, des de fa anys, les dues primeres condicions i, des de fa pocs mesos, pareix que comença a articular-se la tercera. Però el que veritablement falta és un altre element que sovint es qualifica com 'la condició necessària', que és una oposició sòlida i organitzada, amb una estratègia clara i amb força per poder enfrontar-se a l’autoritat.

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Fins ara, aquest últim element no ha sigut present. Durant els sis anys en què Maduro ha gestionat la decadència de l’Estat bolivarià, l’oposició ha sigut incapaç de posar contra les cordes el règim. És cert que va guanyar les últimes eleccions lliures i competides, però ràpidament el Govern les va invalidar transformant la Constitució i extraient qualsevol poder efectiu a l’Assemblea Nacional. En aquest sentit, no han sigut capaços de posar contra les cordes el règim ni les crisis humanitàries esdevingudes a les fronteres dels països veïns, ni les recurrents (i massives) protestes als carrers de les principals ciutats del país, ni els diversos –i sonats– episodis de rebel·lió d’alguns militars desafectes ni un intent de magnicidi (amb un dron en un acte públic). El cas és que el control que encara manté Maduro sobre les Forces Armades fa bastant impredictible una caiguda ràpida.

Per això l’oposició, conscient dels seus punts febles, pretén articular la tercera de les –anteriorment assenyalades- ‘condicions necessàries’: la de l’assetjament exterior. Només amb una aliança internacional que legitimi l’estratègia rupturista de l’oposició i que li presti la força militar de què manca pot sortir victoriosa d’aquesta situació que la condemna al fracàs permanent. El primer sembla que ho ha aconseguit, perquè el secretari general de l’OEA, Luis Almagro, va donar suport a "l’adhesió" de l’Exèrcit veneçolà a Guaidó i va recolzar un procés de transició pacífica. Ara s’ha de veure el segon: ¿Alguna potència internacional recolzarà militarment els insurrectes? En la resposta a aquesta última pregunta hi ha una paradoxa que no és fútil. Sense una intervenció militar externa difícilment l’oposició podrà enderrocar Maduro, però si això passa serà molt difícil iniciar el “procés de transició pacífica” que l’OEA i la mateixa comunitat internacional reclamen.