Dues mirades

Cellajunt

La presidenta de la mesa on va votar Arrimadas no va deixar de saludar-la per unes idees, sinó per les seves accions enfocades a l'augment de la crispació política

1
Es llegeix en minuts

arrimadas / periodico

Ha aixecat certa polseguera el fet que la presidenta de la mesa on va votar Inés Arrimadas es negués a donar-li la mà. Jo mateix, per exemple, vaig fer-ho amb un vocal de la mesa on em tocava votar. Vaig ensenyar la meva documentació, vaig introduir els dos sobres, amb les paperetes que tocaven, dins l’urna i, després, quan ja me n’anava, vaig saludar el vocal. Cal dir que no som amics, sinó saludats, i em va semblar un gest de bona educació i de cordialitat acomiadar-me’n amb una encaixada. Ell, que també em coneix, va pensar el mateix. Després, ell va continuar amb la seva responsabilitat electoral i jo vaig anar a fer un negroni. Ell va cobrar, al final de la jornada, uns 60 euros i jo no, perquè ell va fer front a una responsabilitat cívica, legalment obligatòria, i jo no.

Inés Arrimadas i la senyora que presidia la seva mesa no es coneixien de res. Més ben dit: sí que es coneixien. Arrimadas no sabia res de la presidenta, però la presidenta sí que sabia que la candidata de Ciudadanos havia optat per unes accions enfocades a l’augment incessant de una irreal crispació política. No va deixar de saludar-la per unes idees sinó per uns fets, sense oblidar que entre les múltiples obligacions d’un president (constituir la mesa, organitzar la votació, comprovar la identitat del votant, assegurar que és al cens i comptar els vots) no es diu en lloc que hagi de ser simpàtic o educat o rialler o cellajunt.