L'Espanya plural

Fa uns anys vaig participar en un congrés a Bolonya que portava aquest títol: 'L’Espanya plural’. S'hi van presentar ponències sobre llengua i literatura procedents de tot el territori estatal que van ser dites en les seves llengües originals: català, castellà i gallec. No va caldre traducció perquè la intercomprensió d’idiomes romànics no requereix estar dotat de capacitats sobrenaturals. Prova d’això és que fins i tot una Cayetana Álvarez de Toledo, carregada de prejudicis contra el català (una cosa que pot dificultar molt l’aprenentatge d’una llengua) va ser capaç de participar en un debat electoral que es va realitzar en la llengua de Rodoreda.

Tot i això el congrés en qüestió va resultar sorprenent per la naturalitat amb la qual cadascun dels participants abordava qüestions que aquí semblarien només particularitats marginals sense cabuda en l’agenda central però també perquè el conjunt que acabaven configurant els participants era força insòlit. Insòlit a Espanya, és clar, perquè arreu del món no és gens complicat trobar universitats on s’estudia i s’ensenya tot allò que aquí sembla relegat als marges.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquella Espanya existeix, no la formen només el qui, per tenir una llengua i una cultura diferenciades, són especialment sensibles amb aquestes qüestions. També hi ha espanyols que no se senten representats pels de “l’a por ellos” i a qui se’ls pot parlar de la immersió sense que els surti urticària, els que tenen Rosalía de Castro com a referent i s’interessen per l’obra de La Víctor. Negar l’existència d’aquesta Espanya és tancar uns quants milions de persones en un essencialisme injust. La seva veu no se sent perquè queda tapada pel soroll eixordador dels qui enyoren uns temps passats més uniformats, més homogenis, aquells que s’esgargamellen clamant per una Espanya inventada, que només va ser possible per la força bruta de la repressió. Són els que neguen l’espanyolitat en nom de la puresa. Però ja els va contestar Pepe Rubianes quan el van voler expulsar de la pàtria tan petita que volen: “Si parlo tres de les seves llengües, ¿com no he de ser espanyol?”

Cadascú traurà les seves pròpies conclusions dels resultats electorals de diumenge però el que no es pot negar és la pluralitat de les forces que ens representaran en la legislatura que comença, una pluralitat que hauria de ser abraçada com a element definitori de l’Espanya oposada a la rància dels que fomenten l’odi i neguen el paper principal de la política: el diàleg, la capacitat de pactar i trobar equilibris on aquests semblen impossibles, les solucions polítiques als conflictes polítics. Per encetar una nova etapa que posi en valor aquesta diversitat caldrà no girar-se d’esquenes a ningú i menys encara a Catalunya, que ha enviat un missatge contundent al centre. Sense escoltar aquest missatge la construcció d’una Espanya plural tornarà a tancar-se en fals.