24 febr 2020

Anar al contingut

OPINIÓ EXPRÉS

Vot contra el soroll i la fúria

SERGIO PEREZ

Vot contra el soroll i la fúria

Enric Hernàndez

El 28-A els votants han premiat l'aposta de Sánchez pel diàleg i la moderació, castigat el PP i Ciutadans pels seus excessos i confinat la ultradreta en un pírric 10%

Aquest diumenge els espanyols no han elegit només un president i una majoria de Govern. El 28-A era, també, un plebiscit entre dues visions antagòniques d’Espanya: un país dialogant i inclusiu, orgullós de la seva diversitat i tolerant amb la discrepància, davant un altre d’excloent i disgregador, prest a retallar drets i combatre les realitats nacionals reconegudes per la Constitució (i no pocs estatuts). "La vida no és més que una ombra... Una història narrada per un neci, plena de soroll i fúria, que res significa", va escriure William Shakespeare Macbeth. Amb el seu vot, els espanyols han condemnat el soroll i la fúria.

Després d’una dècada de declivi electoral del PSOE, Pedro Sánchez consuma la gesta iniciada el 2016, quan els seus el van defenestrar per negar-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy. Primer va reconquistar el lideratge gràcies al favor de la militància. Després va enderrocar Rajoy mitjançant una inopinada moció de censura. I a la fi, des de la Moncloa, va saber encapçalar un gir social de les polítiques públiques i un enfocament prudent del conflicte català, que han procurat al PSOE el seu primer triomf electoral en una dècada. Que li permetrà, amb tota probabilitat, revalidar la presidència del Govern.

La victòria socialista és fruit de mèrits propis, però també d’errors aliens. El primer, el d’Albert Rivera, que podent abstenir-se en la moció de censura va optar pel 'no' per disputar l’hegemonia de la dreta al PP, i que amb el seu cordó sanitari al PSOE li va regalar el vot de centre. El segon, el de Pablo Casado, fill polític de José María Aznar que, apressat a consolidar el seu lideratge en el PP, va decidir llançar-se a la muntanya. I el tercer, compartit per Rivera i Casado, la mimetització del PP i Ciutadans amb els postulats de la ultradreta: 155 a Catalunya, setge a l’independentisme, amenaces a la llei de l’avortament....

Populars i taronges van entrar en mode pànic quan el partit de Santiago Abascal va irrompre al Parlament andalús... amb només el 10% dels vots. En comptes de marcar distàncies amb el seu ideari retrògrad i predemocràtic, li van regalar la legitimitat que li faltava a l’obtenir el seu recolzament per governar. Negoci ruïnós: el 28-A ha confinat Vox  en el 10% dels sufragis, però les dretes retrocedeixen en vots i en escons, cosa que propicia un Govern d’esquerres.

Amb el pitjor resultat de la història del PP, el lideratge de Casado penja d’un fil. Es confirma que un partit condemnat per corrupció no en tenia prou amb un rentat de cara i un gir dretà per enterrar el passat. I Rivera afronta un nou dilema: reposicionar Cs al centre del tauler o persistir en l’esbojarrada lluita amb el PP i Vox. 

EL "MANDAT DEMOCRÀTIC" DEL 28-A

També els catalans han votat contra el soroll i la fúria, al validar el pragmatisme d’ERC, premiar l’aposta del PSC pel diàleg i penalitzar l’irredemptisme de Carles Puigdemont, que arrossega el postconvergent JxCat a mínims històrics. Aquest sí que és, amb quatre milions de vots emesos, un "mandat democràtic". Tant de bo que el llegeixin correctament.