La mort i la primavera

A la magistral novel·la ‘La mort i la primavera’, de Mercè Rodoreda, les nits que els grans van al bosc dels morts a enterrar algú dins el seu arbre després d’haver-li omplert la boca amb ciment perquè l’ànima no es pugui escapar, tanquen els nens a l’armari de la cuina. Quan tornen de la festa funeral en què han devorat cavalls i eugues amb les cries que portaven dins i s’han begut la seva sang, tornen a casa i treuen els fills de l’armari a cops, alguns gairebé morts. No, com Miquel Iceta, no vull tornar a l’armari de la calavera Conqui.

En aquest poble imaginat per Rodoreda hi ha un pres que els seus habitants visitaran les tardes de diumenge, i juguen a tirar-li trossos de carn perquè els atrapi amb les seves dents abans de ser untat amb mel perquè vinguin les abelles. El pres, acusat d’haver robat, sense que n’hi hagi cap prova, viu tancat en una gàbia que li ha construït el ferrer –que, al seu torn, també fa d’enterrador– i només serà alliberat quan arribi a renillar com un cavall, quan ja no sigui una persona. No, no vull que la justícia del nostre país permeti que els nostres presos es podreixin a les presons a l’espera d’una sentència amb plenes garanties. ¿No hi hauria d’haver també gàbies de ferro per als jutges i part?

Un altre personatge d’aquest conte negríssim és l’Home de la Cova, un tros d’home malenconiós armat amb un garrot a qui els joves acudeixen amb una canya seca i llarga per batre-s’hi, sortint sempre derrotats però més forts, sent uns altres i servint més per a la vida que abans del duel. No, no vull que el meu fill ni els seus amics siguin obligats a ser més forts, més homes del que són.

Dalt de tot de la Muntanya Partida hi viu, a la seva fortalesa, el Senyor, títol que ostenta per consanguinitat amb aquell cavaller que, segons resa una de les moltes llegendes que corren de boca en boca, va fundar el poble al matar la serp que es menjava els bous. Un dels seus privilegis consisteix a poder escollir, sempre que vulgui, qualsevol noia per, com Alejandro Lerroux suggeria fer amb les monges, “elevar-la a la condició de mare”. No, no vull que per sang ningú sigui més que un altre, ni encara menys que una llegenda horrorosa legitimi atrocitats.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El poble de Rodoreda està assentat sobre d’un riu, i cada any, per la Festa Major, un noi l'ha de travessar per sota de l’aigua perquè el poble no s’enfonsi. Molts, després de lluitar amb les roques, surten del riu morts, d’altres sense front, sense nas, amb la cara esborrada... No, no vull continuar oferint als falsos déus sacrificis humans en nom del bé de la pàtria, de qualsevol pàtria.

I aquest diumenge ens toca votar.