Debat o 'reality'

Que les televisions s’han apropiat de tot el que ens envolta ho sabem de fa temps; que la vida de molts es mou a partir de la seva influència, també, i que una campanya política fins que no s’emet per televisió no és campanya, ho sabem també. Així que Atresmedia i la pública van pugnar per establir una anada i tornada en 48 hores, plantejat com si d’una final de la Champions es tractés. Connexions amb una infinitat de reporters, imatges de l’arribada i la sortida dels candidats, plans dels camerinos on serien durant la prèvia, música de tensió i to èpic dels presentadors de les tertúlies abans del començament.

Allò va ser un circ televisiu la mar de ben embolicat que va adornar un debat polític que em recordava la final d’un d’aquests 'realities' de masses que les televisions dominen tan bé. Mentre veia avançar els quatre concursants/polítics cap al plató, em preguntava sobre si els mourien unes ganes sinceres de servir el país o si estaven en tot això per una desesperada necessitat de poder. Que ningú es molesti pel dubte, però aquell espectacle em suggeria certa pretensió, una mica d’egocentrisme i una excessiva dosi de vanitat. 

Com gairebé tots, un sent més simpaties per un candidat que per un altre; no obstant, durant el transcurs del debat i sentint dir les coses que cada un prometia, sempre passa que n’hi ha algun d’entre els que no t’agraden que diu una cosa en la qual no pots estar més d’acord, una cosa que t’enfronta amb la incoherència de coincidir amb qui ideològicament et sents molt distant. Això passa.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Quan em passa, dissimulo amb mi mateix, com no donant-li gaire importància fins i tot sabent que la té; perquè m’enfronta al fet que tots tenim principis contradictoris i, de vegades, podem coincidir amb algú a qui mai pensaríem votar. Només als fanàtics no els passa el mateix.

Al final del 'reality' va arribar el més inquietant: els candidats es van entremesclar amb els seus assessors: alguns es van fusionar en petons i abraçades, com quan s’ha guanyat el concurs. Em va sorprendre veure que a pocs minuts d’haver-se dit de tot, parlaven entre ells com si res hagués passat, com si la funció s’hagués acabat i els actors, entre bambolines, es dediquessin a comentar com havia estat de bonica la representació. Molt útil per a qui ens agrada fer-nos una composició de les coses i atorgar-los la veritable dimensió que tenen.