El conflicte català
El front dels 'il.liberals'
Cs i el PDECat, que seien junts en el grup liberal del Parlament Europeu, mostren el rostre polític més antiliberal respecte al procés
discurso-torra /
El terme 'il.liberal' (no liberal) és un neologisme en voga en la ciència política. En les anomenades democràcies 'il.liberals', com explicava en un article acadèmic el professor Cesáreo Rodríguez-Aguilera de Prat, el moment electoral és clau: els actors polítics actuen amb la convicció que les eleccions donen carta blanca al vencedor. Paradoxalment, Cs i el PDECat –dos partits que fins fa ben poc seien junts en el grup liberal del Parlament Europeu (ALDE)– estan mostrant el seu rostre polític més antiliberal en el debat sobre el procés.
En el cas de Junts per Catalunya –la marca electoral del PDECat controlada des de Waterloo per Carles Puigdemont–, l’axioma és el següent: “La llibertat del poble i la democràcia estan per sobre de qualsevol llei o imposició" (Quim Torra 'dixit'). En conseqüència, la “voluntat del poble” i “el mandat” de l’1-0 són un xec en blanc que autoritza el seu portador a trencar en qualsevol moment les regles del joc: “Ho vam fer i ho tornarem a fer” (Torra, una altra vegada).
Un contrasentit jurídic i polític
En el cas de Ciutadans, n’hi ha prou amb llegir el primer punt del seu programa: “Plantejarem l’aplicació de l’article 155 de forma immediata per garantir la convivència a Catalunya, la neutralitat dels espais públics i l’acatament de la Constitució per part de la Generalitat.” Aquesta aplicació preventiva de l’article 155 (per a evitar que ho tornin a fer) representa un contrasentit jurídic i polític: la primacia de la Constitució, com ho ha recordat el TC, “no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental” (l’anomenada democràcia militant) i són els actors polítics de l’Estat autonòmic els qui “estan cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes que es desenvolupen en aquest àmbit” (també el TC).
El resultat d'aquestes dues posicions enfrontades –el menyspreu de les regles del joc i la Constitució esgrimida com a arma electoral i no com a espai de trobada– és una mostra del perfil il.liberal dels seus dirigents. Els ciutadans, d’un costat i d’un altre, a Catalunya i al conjunt d’Espanya, són els ostatges d’aquest dèficit de política que ens ha portat a l’actual carreró sense sortida.
El problema de fons no és el PP de Pablo Casado, que ha tornat a la cleda aznarista, sinó la subhasta emocional que protagonitzen els dos antics socis del grup liberal europeu reconvertits a l’il.liberalisme. Des d’aquesta lògica, la força emergent de Santiago Abascal no podia tenir uns aliats millors. Perquè de fatxendes va el joc electoral. El resultat del 28-A servirà per avaluar l’estratègia de la tensió: si l’eix identitari en què s’han instal·lat el nacionalisme espanyol i el català pesa més que no pas el programàtic.
Les urnes diran també si s’obre camí un tercer eix –el de la moderació política– que intenta articular Pedro Sánchez per a trencar la dinàmica de confrontació en el debat territorial. Només així es podria recuperar la Constitució com a terreny de joc i no com a arma de guerra preventiva contra el dissident.
PDECat Ciutadans Constitució Espanyola Pedro Sánchez Independència de Catalunya Quim Torra Article 155 de la Constitució
