Actuacions de campanya

Estic desitjant que s’acabi la campanya electoral. Segons la meva opinió, és el millor que ens pot passar a tots. Són setmanes en què la sensació de crispació augmenta fins a límits insospitats. Per exemple, si desconnectes una estona i després treus el nas als diaris o a la tele, et trobes amb càrregues policials al País Basc que creies superades, empentes a l’entrada d’un míting en una universitat catalana, ninots que cremen mentre són afusellats o dirigents que acusen l’oponent de tenir debilitat per “les mans tacades de sang” i candidats que demanen a crits el tancament d’una televisió privada per la senzilla raó que no els agrada, tot i que poques hores abans estiguessin disposats a presentar-se a la seva seu per prendre part en un debat electoral.

Amb aquest panorama, dona la sensació que estem vivint en un perill d’inestabilitat constant, que crec que no es correspon amb la realitat. La campanya es compon, a més, de l’altre extrem: la frivolitat. La cosa ja no va de mitges tintes. Recordo haver cobert mítings tradicionals i multitudinaris (quan es pagaven d’aquella manera), en els quals els candidats, més o menys, recorrien a un cert contingut. Hi havia frases fetes, hi havia oradors histriònics, però en general, era tot una mica més seriós i reflexiu. Ara, un dia li demanen el vot a una vaca, un altre conversa amb un robot perquè els digui als seus amics robots a qui han de votar, al matí següent es fan fotos amb gossets per garantir-se el recolzament dels animalistes, escriuen bestieses a Twitter o van als platós a tocar la guitarra i a canviar bolquers.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Abans, com a màxim, passejaven per un camp de carxofes, feien una volta en bici amb corbata i mocassins o recorrien el carrer de tal o tal poble, on ocasionalment es generaven trobades espontànies atapeïdes de curiositats. I aquesta ja era una estratègia arriscadíssima. A mi m’encanten les situacions despreocupades, com les que ofereix ‘El hormiguero’ per a persones habitualment tan encotillades. Poden servir per conèixer-les millor.

El problema és la falta de naturalitat, que converteix potencials actes per humanitzar el candidat en situacions completament ridícules. Per tot això, cada vegada m’agraden més els debats electorals. Em semblen trobades en les quals, malgrat les fotos, els cartells, la caricatura de la realitat de l’altre, les mitges veritats i altres moments de certa excentricitat, es pot entreveure què és el que ens juguem i què ens ofereixen uns i altres. Afortunadament, en aquesta campanya n’hi ha hagut dos. No em faig il·lusions, perquè continua costant massa organitzar-los. Però, almenys, hem pogut descansar de les altres coses.