La passió per les civilitzacions antigues

Explorar el passat

De L'Hort de la Boquera a la Cova d'Altamira, l'arqueologia ens sorprèn amb noves troballes

3
Es llegeix en minuts
Explorar el passat

No tinc l’enginy de Groucho Marx... només soc una persona una mica extravagant. Per tant, de pertànyer a algun club, és perquè m’hi he admès a mi mateix. Un, el més nombrós, beu del que va fundar l’avi de Darwin a Birmingham: el Club dels Llunàtics i Llunàtiques del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Els tres restants són de cercle reduït. El format per José Luis Serrano i jo (des de primer de l’EGB), el que mantindré sempre amb Marcos Carrasco –company d’aventures i desventures–, i un altre on som multitud: tres. Es va gestar amb el títol d’Almásy-Darwin Explorers Club. 

Allò d’Almásy va ser a petició de Jacinto Antón. De la tríada és l’únic que sap esgrima, i en un duel –a espasa, sabre o floret– en surts malparat. Gabi Martínez, i un servidor, vam aprovar encantats la proposta. El nostre és parlar sobre ocells ornitològics i aeronàutics, calamars gegants i tresors arqueològics; com el que va trobar, el 1933, el comte Almásy durant les seves exploracions pel desert líbic: les pintures rupestres de la Cova dels Nedadors (mirin ‘El pacient anglès’). Precisament, buscant un forat per xerrar sobre el Cadillac del Cel, P-51 Mustang, Jacinto em va enviar un WhatsApp: «Dilluns... a la Universitat de Barcelona. Els teus col·legues presenten una nova troballa».

La màgia de l’art rupestre

¡Quina sorpresa! Havia tornat d’una expedició per Egipte i la safata d’entrada treia fum. Vaig veure el correu i, a l’instant, vaig contactar amb el director del SERP: Josep M. Fullola, un dels meus mentors a la UB. Catedràtic de Prehistòria, i net de Lluís Pericot, em va acollir al seu equip tot just iniciar la carrera. Jo li escalfava el cap amb ximpanzés i primers homínids africans, i ell ens il·lustrava amb la màgia que amaga l’art rupestre. Ara, després d’un llarg estudi de laboratori, estaven a punt de fer públic el descobriment d’una pedra calcària amb gravats paleolítics d’aus i éssers humans. La mateixa roca que, dos dies després, vaig poder admirar a l’Aula Magna. Hauria desitjat postrar-me allà, davant d’ella, escrivint notes i dibuixant gargots –talment com feien Darwin i Almásy a les seves llibretes de camp–, però era el torn per als fotògrafs i càmeres de televisió. I és que no hem perdut la il·lusió per explorar, descobrir i divulgar. Seguiran i continuaran apareixent notícies capaces de fer-nos reviure les grans fites de l’arqueologia.

No hem perdut la il·lusió per explorar, descobrir i divulgar

El naturalista Marcelino Sanz de Sautuola sentia fascinació pels fòssils del passat. A l’Exposició Universal de París (1878) havia contemplat diversos artefactes prehistòrics i, de tornada a Santander, va decidir revisitar una cova situada a Santillana del Mar. Volia ser un d’aquells cercadors d’eines de sílex i faunes antediluvianes. Era l’estiu de 1879, i mentre removia els sediments, la seva filla María es va endinsar a la cavitat. Per al guió quedaria bé dir que la petita, de tan sols 8 anys, es va perdre; però no va ser així. Va sortir a la recerca del seu pare i el va conduir fins a la 'Capella Sixtina' de la prehistòria: «Papa, mira: ¡bous!».

Notícies relacionades

Els bous van resultar ser bisons... havien descobert les famoses pintures rupestres d’Altamira. Només faltava convèncer la comunitat científica. ¿Com? Els popes francesos que tant admirava Sautuola es van erigir en els grans enemics d’Altamira. Aquella meravella artística no podia ser pròpia dels troglodites de l’Edat de Pedra sinó producte d’algun falsificador o, a tot estirar, d’una cultura històrica “evolucionada”. Finalment, la troballa, a França, de coves amb motius similars va suposar el just reconeixement d’Altamira.

De Cantàbria a Catalunya. Els dos codirectors de les excavacions del SERP al jaciment de L'Hort de la Boquera (Margalef de Montsant, Tarragona), i després de dècades de treball en aquest assentament de caçadors-recol·lectors, van topar el 2011 amb una voluminosa i arrodonida pedra. Al donar-li la volta va sortir a la llumun tresor gelosament guardat durant 12.500 anys. Pilar García-Argüelles i Jordi Nadal eren els primers en contemplar una seqüència de dues figures humanes i dues aus; una mostra excepcional en el marc de l’art paleolític europeu. Els mateixos gravats exhibits per Inés Domingo, investigadora d’ICREA, durant la roda de premsa a la UB. L’ocellot més gran recorda un moa extint; però no som a Nova Zelanda i Nadal, sabedor de la meva desbocada imaginació, aconsegueix tornar-me a la realitat: “és una grua”. Avui vola gràcies a la nostra passió per explorar, descobrir i divulgar el passat.

Temes:

Arqueologia