A la intempèrie

Aquest dilluns serà festa grossa a Cornellà del Terri perquè es tornarà a plantar l’arbre del maig, una antiquíssima tradició que té a veure amb el rebrotar de la naturalesa i l’elogi de la regeneració, alhora que entronca amb la llegenda del “cornut” i l’alliberament de la subjecció feudal dels serfs i dels “mals usos” medievals. Pocs dies abans de la plantada (que, de fet, és una subjecció de l’altíssim tronc en un espai de la plaça Major), els veïns s’acosten a la vora del Terri i trien un arbre de ribera, un pollancre o un àlber, que sigui prou esvelt i prou resistent com per romandre durant tot un any com a símbol i continuïtat de la tradició. El serren i, el Dilluns de Pasqua, el traginen cap el poble.

Abans, però, s’ha de tallar l’antic (és el pas del temps, el curs de les hores, el cicle de la vida) per deixar lloc al nou. Això és el que van fer a Cornellà aquest Divendres Sant. Tot està mesurat, però aquesta vegada la tragèdia va sobrevolar el poble. Segur que heu vist les imatges. Grans i petits se salven per dècimes de segon, davant la imminència d’una caiguda sense control. Un cop de vent, un accident, allò que ve a rompre el curs regular de les coses. La placidesa viu pendent d’aquests detalls. Aparentem viure en la normalitat i, molt sovint, oblidem que tot penja d’un fil. I que la vida consisteix a esquivar la desmesura que se’ns tira al damunt, inconscients de la seva força, a la intempèrie.