Monstres fantàstics

Temps de dracs

Poques coses hi hauria tan temibles a l'antiguitat que un animal capaç de llançar foc per les mandíbules

4
Es llegeix en minuts
zentauroepp47828510 beard190420180544

zentauroepp47828510 beard190420180544

De la llegenda de Sant Jordi, qui em cau millor és el drac. Sant Jordi me l’imagino com un guaperes repentinat i presumit, un perdonavides acostumat a conquerir qualsevol cosa, inclosa la princesa de torn. Amb ella encara m’hi identifico menys. No corren bons temps per a damisel·les en problemes, sacrificades per la pau o una promesa rància. Sempre em va semblar fatal que l’única putejada del conte, una vegada tot es resol, hagi de ser la princesa. O se la menja el drac o la casen amb el guaperes. En algunes versions, a sobre, el molt ruc es permet el luxe de menysprear-la. En altres, que prefereixo, el valent i aguerrit guerrer fracassa i no aconsegueix matar la bèstia. És un humil sabater qui ho fa, no amb força ni coratge cavalleresc, sinó amb enginy. Exactament això és el que passa en una de les llegendes fundacionals de la ciutat polonesa de Cracòvia, la del drac de Vawel. És l’humil Skuba que enverina la fera que tenia atemorida a la ciutat oferint-li per menjar una ovella farcida de sofre. La seva història és una versió moderna del triomf de David contra Goliat, però el destí de la princesa és igual d’humiliant: el seu pare també l’ofereix a canvi del favor, aquesta vegada al sabater.

Sant Jordi me l’imagino com un guaperes habituat a conquerir qualsevol cosa, inclosa la princesa. Amb ella encara m’hi identifico menys

Estem en una setmana molt dragonesca, i no només per la diada de Sant Jordi. La majoria de nosaltres encara conservem molt viu en la memòria el record del vol en drac que es van marcar Daenerys Targaryen i John Snow al primer capítol de l’última temporada de ‘Joc de trons’. Per cert que els tres dracs de la sèrie tenen nom: Rhaegal, Viserion i Drogon. Els hem vist créixer des que van néixer del foc en braços de la seva mare, hem patit els seus contratemps temporada a temporada i ara estem consternats pel paper i el destí de Drogon en aquest final de la història (no dic més, els fans sabem per què). Com tantes coses als llibres que van donar peu a la sèrie i en la sèrie mateixa, els tres dracs enfonsen les seves arrels en l’edat mitjana. Va ser en aquella època quan van sorgir la majoria de les llegendes amb dracs que han arribat als nostres dies. Llavors es creia que existien de veritat i que hi havia cavallers capaços de matar-los. La història de Sant Jordi o la del drac polonès es creien autèntiques. Va ser més tard quan es va comprendre que el valor d’aquestes històries era simbòlic i que el drac significava el dimoni, el mal o el paganisme. El que fa el sabater Skuba o el guaperes Jordi és donar motius a la gent per a la seva conversió al cristianisme. I alhora San Jordi es va tornar a tot Europa un sant comodí que servia el mateix per conquerir Jerusalem, fundar ordres religioses militars, defensar ciutats o protegir vaques i ovelles.

Volar en un drac tampoc és nou. Ja ho feia Bastián Baltasar Bux, el jove protagonista de ‘La història interminable’, la novel·la de Michael Ende, quan solcava el cel a cavall de Fújur, el drac blanc de la sort que a la pel·lícula –quina decepció– semblava un gosset. Quin trauma, jo que me l’havia imaginat com una vaporosa anguila de nacre. Diria que aquell va ser el primer vol en drac de la meva vida, del qual guardo records molt vius: el vent a la cara, el fred de la nit i, per descomptat, la música de Limahl allargant molt les síl·labes de la banda sonora. El de John i Daenerys va ser menys èpic, sobretot per a ell. Ens va fer preguntar-nos com d’aspres té els crins un drac o si algú no hauria d’inventar-se les selles de dracs. És clar que, segons diuen els meus fills, aquest artefacte ja està inventat: vegeu l’accidentat vol de Hiccup i la seva mascota en ‘Com ensinistrar un drac’. Perquè aquests prodigis puguin veure’s ha sigut necessari que els dracs deixin de ser demoníacs i es converteixin –com els orientals– en personatges bons. Tota una conquesta per a unes criatures sanguinàries que es caracteritzen per ser capaces d’expulsar foc per la boca.

Notícies relacionades

Foc i sang són, precisament, els dos elements que la casa Targaryen llueix al seu escut. Segurament, poques coses hi hauria tan temibles a l’antiguitat que un animal capaç de llançar foc per les mandíbules. A ‘El poema de Gilgamesh’, el text literari més antic que es coneix, ja es parla d’una cosa semblant. L’Apocalipsi actualitza l’horror. Sant Jordi el perpetua.

La sang és una metàfora. La sang vessada de la qual broten roses, la vida que segueix a la mort. La sang del monstre, que els alquimistes medievals utilitzaven, fent-la passar per real, per a les seves pocions guaridores. Encara avui s’utilitza en medicina i en tintoreria una resina del mateix nom, bona per aturar hemorràgies. I pot ser que formi també part de la base de certes tintes, com la denominada Dragon Blood, fascinantment fosca i brillant. Aquest Sant Jordi portaré la meva ploma ben carregada amb aquesta última. No em diguin que no és pertinent.