Anar al contingut

Dues mirades

Rentar els peus (i 2)

Salas

Rentar els peus (i 2)

Josep Maria Fonalleras

Carrère s'imagina com seria el cristianisme si el sagrament central fos el rentatge dels peus, un cristianisme que anés a l'essència: a la vulnerabilitat de l'home i al diàleg ple de dubtes amb Déu

Resseguíem ahir els passos d’Emmanuel Carrère,  quan recordava el passatge de l’Evangeli sobre el rentatge de peus. Recalcava que Pere, que és a les antípodes dels radicals Job i Jonàs, no entén la decisió de Jesús. "Ara no entens això que faig; ho entendràs després", diu Jesús. Pere s’entossudeix: "¡No em rentaràs els peus mai de la vida!" I Jesús, llavors, és taxatiu: "Si no et rento, no tindràs part amb mi". Aquesta és la filosofia essencial de L’Arche i d’un tipus de cristianisme davant del qual Carrère s’emociona: "L’amor vol la proximitat, la reciprocitat, l’acceptació de la vulnerabilitat", diu. Les afores, la inclemència, la indefensió. I, des d’aquí, la possibilitat de l’epifania, de la constatació d’una presència.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Escriu Carrère: "És el que Jesús ens va ensenyar el Dijous Sant. En instituir l’eucaristia, parla col·lectivament als Dotze Apòstols. Però quan s’agenolla per rentar els peus dels deixebles ho fa davant de cadascu, personalment.” Per això imagina com seria el cristianisme si el sagrament central no fos la comunió, sinó el rentatge dels peus. No pas participar del cos de Crist sinó de la seva mirada personal, d'allò que diu Pau als Gàlates: "Més aviat, per l’amor, feu-vos servents els uns dels altres". Un cristianisme que va a l’essència: a la vulnerabilitat de l’home i al diàleg ple de dubtes i d’incerteses amb Déu, a la pràctica de la pietat entesa com una negació de la indiferència.