Anar al contingut

Teatre reparador

Les germanes Peya

ELISENDA PONS

Les germanes Peya

Jenn Díaz

La seva generositat a 'Suite TOC núm 6' és desmesurada. Perquè no es protegeixen, perquè es mostren en la seva complexitat, perquè no els importa quedar exposades... o sí, però trien mostrar la vulnerabilitat

Fa uns dies vaig poder veure a la Sala Beckett l’obra de Les Impuxibles, ‘Suite TOC núm 6’, de les germanes Peya, i encara l’estic assimilant. La salut mental es desdibuixa quan te l’expliquen els qui pateixen un sofriment mental excessiu. L’obra, la seva representació, el text, tot et condueix a relativitzar el que hem conegut com a trastorn, i tots els prejudicis que acompanyen les malalties mentals.

A ‘TOC’ humanitzen la persona que pateix excessivament. En primer lloc, perquè quan algú no es comporta dins dels paràmetres que algú ha decidit que són els normals, sovint se l’acaba considerant una mala persona, perquè uns intenten adaptar-se als límits del normal, i els altres volen canviar qui tenen davant i no saben com tractar.

Humanitza el trastorn, humanitza la persona que el pateix, humanitza totes les seves relacions, humanitza tot el que envolta la salut mental, que sovint queden estigmatitzats per tota la vida. Però a l’obra tampoc s’obliden de qui acompanya tot el procés: les atencions il·limitades, l’espai que ocupen uns i altres, el sentiment de culpa, gestionar les emocions pròpies i alienes, saber aturar-se.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

La generositat de les germanes Peya en aquesta obra és desmesurada. Perquè no es protegeixen, perquè es mostren en la seva complexitat, perquè no els importa quedar exposades... o sí, però trien mostrar la vulnerabilitat. I acaba sent una obra reparadora: suposo que per a elles, però també per als qui l’hem pogut disfrutar.

El text, complex, ple de matisos, del plor a la rialla, no s’oblida de posar-nos contra les cordes com a societat, qüestiona el seny dels que no tenen problema amb encaixar. I fan una pregunta: ¿és pitjor estar boja que estar boig? No s’obliden de la perspectiva de gènere, de l’impacte de gènere del sofriment i del comportament dels altres. De les diferències que hi ha entre ser un home i una dona: també en el trastorn, també en l’art. Gràcies.