Anar al contingut

Petit observatori

Una vida cansada

ANA MENESES

Una vida cansada

Josep Maria Espinàs

Molts dels meus lectors ja han mort. Però la fidelitat dels qui em recorden fa que encara em senti viu

Em trobo en una edat escandalosa: estic deixant enrere els 92 anys i vaig camí dels 93. He fet molts camins quan feia els meus viatges a peu. Però uns camins que em duien a un poble ple de vida i a paisatges estimulants.

Ara el camí que estic fent és una altra història. No m’espera ni un poble amb un cafè ni un banc per descansar.

Ara miro enrere i veig que ha passat. He publicat més o menys 90 llibres i aproximadament 11.000 articles. Això fa una suma que ara em sembla impossible, per no dir escandalòs. 

Molts lectors meus habituals ja s’han mort i cal tenir molta esperança, o molta vanitat, per pensar que han de llegir-me les noves generacions.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Quan la sobrevivència d’algú s’allarga és molt més fàcil passar de vell o antic a antiquat. 

Francament, em resulta impossible, o terriblement pretensiós, pensar que pugui ser llegit per tres generacions. En altres temps la curiositat era més lenta, i més concentrada. Ja ha fracassat aquell antic consell: 'A poc a poc i bona lletra'. 

Molts dels meus lectors ja han mort. Però la fidelitat dels qui em recorden fa que encara em senti viu. 

Però els records són fràgils. Algú va dir –no tinc l’autor, només el text– una frase molt literària i seductora sobre la memòria: "¿Què és el record? Una campana que sona en la vall profunda de l’oblit".

Però també hi ha records que volen ser presents. De vegades, massa. 

Els records habiten en el nostre cervell i a vegades són intrusos que no podem excusar. Fins que pot arribar el moment que la memòria ja s’ha cansat de viure a casa nostra i se’n va.