04 d’ag 2020

Anar al contingut

Al contraatac

Males mares

Males mares

Najat El Hachmi

No renaixem millors després de tenir un fill, encara que intentem ser sempre la millor versió de nosaltres mateixes

Les males mares existeixen, i tant! I no parlo d'aquestes que ens diem males mares per no arribar a tot, per no saber fer manualitat o per oblidar-nos la crema solar o no aconseguir que els nostres cadells es mengin les cinc fruites i verdures al dia. No, la veritable mala mare, tan ben representada en els contes tradicionals en la figura de la madrastra, és la que és incapaç de cap mena de sentiment maternal, la que no entén la seva criatura no perquè la situació sigui nova i desconeguda sinó perquè, simplement, no pot estimar. És a dir, que les mares també poden ser autèntiques psicòpates del tot indiferents davant el patiment de l'ésser que elles mateixes han parit. Al capdavall la biologia no canvia la personalitat d'algú que abans de quedar-se prenyada i infantar no tenia capacitat de posar-se en el lloc de l’altre.

El mite de la maternitat ideal fa que ens expliquem a nosaltres mateixes una gran mentida abans de tenir fills: quan els tingui seré una altra, seré millor persona, que és el que es mereix l’objecte del meu amor. Però no és veritat, mares o no, som el que som. Les que hem viscut d’una manera gairebé ferotge hem cregut que totes les dones se senten així, però no és cert, no renaixem millors després de tenir un fill per bé que intentem ser sempre la millor versió de nosaltres mateixes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La 'Mare', de l'Ada Castells, un personatge de novel·la, és rampelluda, dèspota, histriònica, incapaç de cap mena d'autocrítica. Sí que existeixen les mares sense culpa, però no són aquestes mares menys pressionades que voldríem ser totes, són les mares que potser no ho haurien hagut de ser mai. La veritat psicològica és que no totes les dones han nascut per convertir-se en mares i fins que no es van inventar anticonceptius prou eficients moltes es van haver de conformar a adaptar-se a un destí biològic indefugible. No, les madrastres no eren les dolentes perquè havien ocupat el lloc de la mare, les madrastres eren les mares que no ho haurien hagut de ser mai. Les madrastres no tenien remordiments.

La Raquel de Castells no només no en té, sino que és que és un autèntic malson per a les filles. I si els efectes d’un pare dèspota són greus, els d’una mare psicòpata són devastadors. Sobretot quan a la filla li toca a ella ser la mare. ¿Com es fa aquesta funció quan el model ha estat tan poc exemplar? I una pregunta de fons que sorgeix amb la lectura de la novel·la: ¿com es posen límits, es renya i es castiga la mala conducta dels fills quan hem tingut una mare que s’excedia tant en la imposició de les seves normes que era capaç d'entaforar-nos el cap dins de la tassa del vàter? Perquè la maternitat no és només tenir cura, nodrir, donar confiança i animar els fills a créixer, la maternitat també és fer una mica de madrastra de tant en tant. Ni que sigui només una mica.

Temes: Mares Fills