Anar al contingut

Una tragèdia

Crema 'Notre Culture'

Crema 'Notre Culture'

Isabel Sucunza

Només quan veiem desaparèixer un tresor davant dels nostres ulls entenem de cop el significat de la cultura, la seva essència de cosa compartida per tots al llarg de tots els temps

Potser mai no havíem estat a París, potser mai no havíem visitat Notre-Dame. O potser sí i havíem obert molt els ulls per intentar incloure d’una cop tota la seva façana i havíem retrocedit uns quants passos per fer la foto amb el mòbil que després penjaríem a les xarxes convenientment etiquetada i amb unes quantes emoticones felices al peu. Potser això i prou: no l’havíem estudiat, no havíem sapigut mai exactament en quin segle es va construir, si havia estat reconstruïda després, si a dins hi havia cosa de valor, què simbolitzava i què no, com encaixava en la història de la ciutat... Potser simplement coneixíem la catedral com a turistes que en el mateix viatge vam patejar-nos mig París i ara tenim barrejades al cap totes les sensacions que vam sentir llavors en trepitjar un, dos, tres, una dotzena, vint indrets d’obligada visita un cop que es viatja a París, sensacions que ara només sabem expressar amb un generalíssim “és molt maco, París: preciós” i prou.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Tot i així, aquest dilluns ens hem quedat una bona estona hipnotitzats mirant aquell foc, com es menjava l’església, sense poder evitar pensar que allò era una tragèdia. I és que el que és cultura, allò que ahir cremava: la cultura anterior al moment en què Notre-Dame va ser erigida i tota aquella que s’ha construït després al seu voltant: la de la ciutat sencera creixent al seu voltant i modernitzant-se després per fases; la cultura turística, fins i tot, que també ha anat canviat, però sempre al seu voltant.

L’ai al cor que ens agafa davant les notícies quan es crema una d’aquestes construccions humanes que són concreció d’allò impalpable que és l’enginyeria, l’arquitectura, la religió, l’urbanisme, la tradició, la literatura... és probablement el més proper que mai podrem estar de copsar d'un cop el significat de la cultura, de la seva importància, de la seva essència de cosa compartida per tots al llarg de tots els temps.

La cultura, que és una cosa de tots, vista de cop i, a sobre, en el seu darrer moment, sabent que no la podràs tornar a veure en aquella forma concreta, només pot impactar. Per això és un tresor: un tresor compartit.