Anar al contingut

Al contraatac

De 'La manada' a 'Jauría'

De 'La manada' a 'Jauría'

Carles Francino

Després d'una representació per a escolars de 'Jauría' van ser moltes les veus que van expressar temor, afartament i ganes de rebel·lar-se: però molt poques d'aquestes eren de nois

Els violadors són persones com nosaltres, no són els dolents de la pel·lícula que viuen en un altre món.  És molt fàcil col·locar als monstres fora i a nosaltres en el costat bo; però aquests esguerros són el resultat d’un caldo de cultiu que hi ha en la societat, un masclisme instaurat sistèmicament. I alguna cosa hi tenim a veure tots i totes”. Aquesta va ser més o menys la resposta que un dels actors de ‘Jauría’ li va donar a un estudiant de batxillerat que acabava de veure l’obra i s’interessava per com podia ficar-se en la pell d’un personatge tan repulsiu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

‘Jauría’ forma part d’aquest model batejat com a teatre document que consisteix a explicar històries estretament relacionades amb un fet real; i en aquest cas amb l’actualitat, a partir de les transcripcions del judici pel cas de ‘La manada’. El Pavón Teatre Kamikaze de Madrid s’ha dedicat diverses setmanes a programar funcions especials per a públic escolar, que acaben amb un col·loqui en què surten molts dels dimonis que contaminen la relació entre nois i noies, entre homes i dones: les pors d’elles, els equívocs d’ells, els falsos sobreentesos, els prejudicis, els silencis... El dia que hi vaig estar jo, una noia es va aixecar per explicar, amb un coratge que ens va desarborar a tots, que havia sigut víctima d’abusos sexuals durant diversos anys, però que va passar temps fins que la van creure. ¡No m’estranya que se sentís tan identificada amb la protagonista de l’obra! Una altra va relatar, entre sanglots, com va entrar en pànic el dia que un home la va seguir insistentment, provava de cridar la seva atenció... i resulta que només volia advertir-li que portava la motxilla oberta.

Van ser moltes les veus que van expressar temor, afartament i ganes de rebel·lar-se: “¿per què he de canviar de vorera?”, “¿per què la meva mare dorm com si res si surt el meu germà però no tanca els ulls fins que jo he tornat a casa?”; però molt poques d’aquestes veus van ser de nois. O per vergonya, o per mala consciència... Jo no ho sé, però vaig trobar a faltar el mateix coratge que van exhibir les seves companyes. Per dir en veu alta el que segurament pensen o per admetre que l’actor (Raúl Prieto) tenia raó: que si ens posem davant el mirall veurem coses incòmodes. El director de ‘Jauría’, Miguel del Arco, em va explicar que al principi no detectava un gran entusiasme per programar l’obra, però que ara ja tenen confirmada una gira per tot Espanya; i que s’ofereixen a repetir l’experiència dels col·loquis amb escolars en qualsevol lloc on l’hi demanin. Me n’alegro. Perquè l’obra és magnífica en la seva atmosfera asfixiant i els actors transmeten tanta veritat que al final es fonen en una abraçada reparadora. I perquè el missatge als xavals és la millor inversió per evitar que els monstres es multipliquin.