Anar al contingut

Al contraatac

El 'brexit' a la catalana

El 'brexit' a la catalana

Xavier Sardà

Reivindico el dret a manifestar l'afecte al meu país, a la meva gent i als meus ideals progressistes. Estic content perquè no soc independentista perquè amb la vostra poca traça ens ho esteu posant en safata

N’estic fart, de la il·lusió que li posen alguns a les possibilitats, alternatives i dilemes del procés. És com si el que passa, positiu o negatiu, depengués només dels entusiastes del camí cap a la independència. Els errors són sempre dels altres, fins i tot quan parlen dels seus.  He de dir-los, amics independentistes, que produeixen vostès perplexitat. La cosa no pot anar-los pitjor, però continuen sent els protagonistes. Els altres no existim. Som l’excrescència de la seva metabolització del país.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Doncs bé, he decidit estar complagut. He mirat a la dreta i a l’esquerra i he notat una cosa semblant a una certa il·lusió. Primer no m’he atrevit a comentar-ho, perquè ni jo mateix sabia per què sentia tanta joia. He necessitat un parell d’hores. Estic content perquè no soc independentista i perquè també tinc dret a reivindicar la passió per un altre projecte. Si vostès ho estan, suposo que jo també tinc dret a estar esperançat i optimista.  Sí, reivindico el dret a manifestar l’afecte al meu país, a la meva gent i als meus ideals progressistes. Estic content perquè no soc independentista i crec que ens ho esteu posant en safata. Tant és el resultat electoral que obtingueu, perquè la vostra poca traça i la vostra negligència són incommensurables. Ja n’hi ha prou d’observar-vos. A partir d’avui, altres manifestem als quatre vents que ens sentim esperançats que Catalunya no embarranqui en el seu ‘brexit’, i esperançats en el fet que la convivència és possible gràcies a les opcions solidàries i progressistes.

Sou temibles de tan malament que heu portat tot això. És la por pel que hauria pogut ser. Reivindico la mateixa passió per escriure aquest article que la que destil·leu els del procés. Ja n’hi ha prou d’històries i de romanços. Per aconseguir el que heu promès a la gent, fan falta molt més que paraules. Avui estic satisfet i reivindico la llibertat per denunciar la vostra poca traça i vindicar l’admirable assossec dels que us hem hagut de suportar. ¿Fatxes, dieu?... si vosaltres sou la Lliga Nord disfressats de bons nois.

Encara que us sàpiga greu, Joan Maragall va escriure el 1908: “Visca Espanya. Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se’ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, quan molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volia dir ells. Ara podem demostrar el que cridem; perquè ‘viva Espanya’ ja no és el crit tràgic, ja no és un eco en el buit, ja no és un símbol de polítiques funestes; sinó que el nostre ‘viva Espanya’ vol dir que Espanya viu.”

¿Era Maragall un fatxa? No, però per si de cas, ja n’hi ha prou de ‘vivas’ i de ‘visques’. Una abraçada als tolerants i progressistes d’aquest país.