Assange

En l’era dels "likes" i dels fans és molt difícil que un personatge global com Julien Assange no desperti passions irreconciliables. Uns el veneren com el principal paladí de la llibertat d’expressió en aquest complex segle XXI. D’altres el persegueixen per terra, mar i tribunals. L’han tingut assetjat a l’ambaixada de l’Equador a Londres fins a aconseguir detenir-lo i ara subhasten el seu processament en diversos tribunals i causes que van des de la violació de dones fins a la violació de secrets. Veurem en els pròxims dies quines han sigut les veritables condicionalitats de la seva entrega. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El cas d’Assange ens posa cara a cara amb un gran tema d’aquesta època: la transparència. Com va explicar en el seu moment John B. Thompson, els mitjans de comunicació de masses van reduir la distància entre el poder i els ciutadans, com ho fa el zoom d’una càmera fotogràfica. Això va canviar l’equilibri de forces i va reforçar el projecte de la democràcia representativa sorgida de la Revolució francesa. Però el poder va saber protegir-se i va crear una sèrie de mecanismes per actuar entre bambolines. Els mitjans digitals han portat la transparència, l’exigència de la societat ja no és de proximitat del poder, sinó que vol que s’exerceixi des d’habitacions vidrades. Assange va captar aquest esperit del nostre temps i va utilitzar els seus coneixements tecnològics per satisfer aquesta demanda social. Primer ho va fer sol, després amb l’ajuda d’alguns mitjans i, finalment, sense socis poderosos a través de Wikileaks. La seva peripècia ha comportat una relació d’amor i d’odi amb els poderosos. Uns el temen i d’altres el consideren un instrument per atacar els seus adversaris. 

En lloc de coquetejar amb Assange o perseguir-lo per tot el planeta, el poder ha d’aprendre a ser transparent. No és fàcil. Però al final la millor estratègia de comunicació al segle XXI és no fer res que no es pugui explicar. Algunes grans multinacionals ho han entès millor que els imperis en decadència com els Estats Units. Al final, hauran de fer com els restaurants, posar la cuina enmig del menjador.