17 febr 2020

Anar al contingut

Narcisisme i xarxes socials

Intimitat a preu de saldo

Intimitat a preu de saldo

Care Santos

Està de moda parlar d'un mateix. ¿És bo ser popular per una cosa absurda, idiota o barroera que qualsevol pot fer?

Fa pocs dies algú acusava de narcisista una política en campanya electoral per la seva gran afició a publicar ‘selfies’ a les seves xarxes socials. Ella es va defensar: no és afició seva, va dir, sinó de les persones amb qui es deixa retratar i que després fan públiques les imatges. És el vell gust humà de retratar-se al costat de famosos, com més a prop, millor; com més enganxat a ell o ella, encara més satisfactori. Poder ensenyar la foto als amics tot dient: mira qui conec. Encara que el coneixement s’hagi limitat als cinc segons que van ser necessaris per fer la ‘selfie’.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El narcisisme hi té a veure, crec. Vivim una època brutalment narcisista. Es percep d'una manera preocupant en les manifestacions artístiques, des de la pintura al teatre, passant per la literatura. I, sobretot, es veu en les xarxes socials. Està de moda parlar d’un mateix, de l'experiència pròpia, de la vida pròpia, sense disfresses ni embuts. Publicar fotos d'allò que mengem, d’on anem, de què fem o què ens posem. A les xarxes hi ha fotos de tota mena de gent –en això de les ‘selfies’ no fa classes socials– al bany, en roba interior i, fins i tot, asseguts al vàter, que són un desafiament al bon gust i un atemptat contra la intimitat més bàsica. De vegades, em pregunto com és que hi ha persones que venen tan barata la seva intimitat o què en treuen a canvi, a més d'alguns 'likes'. I també si paga la pena. ¿És bo ser popular per una cosa absurda, idiota o barroera que qualsevol pot fer?

En la mateixa onda, si ets un artista i presentes una obra sobre tu mateix, és necessari deixar ben clar al programa de mà de l’exposició o de la funció que això que veurem va passar realment, sense filtres ni condiments. M’inquieta adonar-me que la ficció “basada en fets reals” agrada tant com la fotografia del vàter. És com si haguéssim oblidat l'essència mateixa de l’art: basar-se en la vida per sublimar-la. Com si penséssim que un rosbif al seu punt just és menys interessant que un tros sangonós i encara calent de carn de vedella.