Quan arriba l'hora de menjar

Quan arriba el cap de setmana, si no hi ha cap contratemps, la meva dona i jo tenim programat anar a dinar al Lázaro, un restaurant que ens va aconsellar Néstor Luján, el meu cunyat gastrònom, increïble coneixedor de plats i de vins. No només del país, també de tot Europa. Tenia dues qualitats: la curiositat i la memòria. Memòria del nom dels vins i, si es pot dir així, memòria palatal. 

Així com hi ha bons cantants també hi ha bons gastrònoms, que saben afinar el paladar i descobrir tots els matisos que es poden descobrir en un menjar. 

No es tracta només de 'menjar bé'. La gastronomia és un art combinatori especialment delicat. L’art de les proporcions adequades entre els diversos ingredients. I això no sempre és fàcil: sempre pot aparèixer, si es bada, el 'massa' i el 'massa poc'. 

És el problema, el perill que apareix en diverses situacions. Quan fem un elogi a una persona, ¿la felicitem massa o massa poc? Hi ha gent molt susceptible. 

Podria ser que passi una cosa semblant amb l’alimentació. Massa cru, massa cuit. Una cosa semblant passa també amb el vi: massa vell, massa jove, massa calent, massa fred.

Quina lluita hi ha, en aquest món: massa passió i massa indiferència. Quanta alegria i quant dolor.

Busco en una enciclopèdia com defineix 'gastronomia' i trobo això: l’art de menjar bé. I també diu: ‘satisfactòriament’.

No em sembla una definició gaire precisa perquè es pot satisfer la gana de diverses maneres, però això reconec que és suficient.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La gana té un punt de dictadura. Has de menjar, diu la mare al nen que no té gana. Menjar és un senyal que tot va com cal. "¿Ja li menja el nen?, pregunten els pediatres a les mares. Si mengen, tot va bé.

I amb els adults de vegades passa el contrari: "No hauries de menjar tant".