Al contraatac
Enyorat Pepe Rubianes
El 2006 encara no existia el vomitòdrom virtual, així que van anar a esperar-lo a la sortida del teatre
/
Sense haver-lo conegut mai en persona, sense haver-lo vist actuar al teatre, enyoro el Pepe Rubianes com s’enyora algú gairebé de la família. Només el vaig veure a la televisió, però trobo a faltar el seu humor irreverent, estripat, la capacitat insòlita de fotre’s de temes seriosos sense ofendre perquè començava fotent-se d'ell mateix. Hi havia alguna cosa molt universal en la seva manera d’arrencar rialles torrencials parlant de la misèria, la pobresa, la injustícia, l’opressió i els tòpics vinculats a la seva Galícia natal o a la Catalunya on va viure bona part de la seva vida. Tan irreverent que gosava ser crític amb el culte als diners o, fins i tot, amb la sagrada religió del futbol. ¿Què se n'ha fet d'aquest instrument tan poderós que és la capacitat de riure’ns de tot? ¿No hem perdut, en els últims anys, també aquesta eina de resistència? No sé si aquesta és una impressió particular, però tinc la sensació que cada cop riem menys, que ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos i oblidem que l’humor ha estat l’últim recurs dels qui no tenien res per encarar-se amb el poder.
No, crec que tenim molt pocs Rubianes ara mateix. Potser perquè les amenaces de mordassa fa el seu efecte, la rèplica ferotge dels que se senten ofesos pot portar-nos ben fàcilment als tribunals per una broma. Al llibre que ha compilat la germana de l’actor amb textos diversos i inèdits, ‘A mi no me callan’, s'hi expliquen les vivències que el van marcar i, entre altres, la campanya d’assetjament al qual va ser sotmès el 2006 per unes paraules seves al programa ‘El club’ de TV-3. Recordava la polèmica, però no el nivell de fanatisme cec dels qui el van voler destruir perquè havia malparlat de la sagrada unitat d’Espanya. El van portar a judici emparant-se, per a més cinisme, en l’article del Codi Penal que tipifica els delictes d’odi.
Resulta sorprenent llegir el text de la Fundación para la Defensa de la Unidad de España que va tenir la iniciativa, signat pel seu president de llavors, ni més ni menys que Santiago Abascal. Tot això abans de Twitter, molt abans que comencéssim a parlar de notícies falses. Cosa que no vol dir que no existissin, que no s’orquestressin autèntiques campanyes de manipulació mediàtica per tal de condicionar l’opinió pública. A falta de vomitòdrom virtual per abocar la seva bilis, els que l’odiaven van esperar-lo a les portes del teatre on estrenava una obra sobre Lorca. Li van retirar la condició d’espanyol, a la qual cosa ell va contestar: “Jo que parlo tres de les seves llengües, ¿com no he de ser espanyol?” Per tot això potser no ens hauria de sorprendre la situació actual: el que tenim és el que ja hi havia, només que ara es mostra, encara més, sense complexes. El que ens falta, és clar, és l’antídot d’un practicant de la llibertat com Pepe Rubianes.
