Anar al contingut

RESURRECCIÓ D'UN CÒMIC

«Si fos viu, Pepe Rubianes seria a la presó»

Deu anys després de la mort de l'inigualable humorista, la seva germana rescata textos autobiogràfics inèdits i monòlegs mítics al llibre 'A mi no me callan'

Marta Cervera

«Si fos viu, Pepe Rubianes seria a la presó»

ELISENDA PONS

L’enyorat actor i humorista Pepe Rubianes va deixar gran quantitat de material escrit abans de morir. L’hi va entregar a la seva germana Carmen quan va sospitar que el final no era lluny. Els seus pensaments, idees i poemes omplien llibretes de diferents mides. Pepe confiava que ella sabria què fer amb tot això. I aquest treball ja es va començar a veure el 2014 amb la publicació de 'Después de despedirme'. Ara, coincidint amb el desè aniversari de la seva mort el passat 1 de març, s’ha editat 'A mí no me callan' (Editorial Alrevés). Apropiat títol per a aquests temps convulsos en què la llibertat d’expressió no viu el seu millor moment. N’hi ha prou amb recordar les denúncies contra Willy Toledo per insultar Déu o contra Dani Mateo per utilitzar la bandera d’Espanya per mocar-se, per no parlar dels rapers perseguits per la justícia. “Si fos viu el meu germà, avui seria a la presó o fora del país, perquè ell no hauria callat. Sempre va dir el que pensava. Estaria emprenyat amb la situació actual a Espanya, també amb el que passa al Mediterrani, on mor tanta gent", assegura Carmen Rubianes, satisfeta de crear aquest segon volum amb textos del seu germà, al qual seguirà un només de poemes de l’humorista. "No ha sigut fàcil ordenar tot el que em va deixar perquè era molt anàrquic en la seva manera de treballar". 

Aquest segon llibre pòstum permet connectar de nou amb l’esperit lliure de José Rubianes Alegret (Villagarcía de Arosa, Pontevedra, 1947 - Barcelona, 2009). Com bé indica el seu amic Andreu Buenafuente en el pròleg, aquesta manera tan espontània, directa i fresca d’explicar barbaritats és una cosa que s’enyora:  "Ja no se’n senten en aquest món actual tan correcte tan vigilat, tan autocensurat, tan... poc graciós". 

Llegir els seus textos de les seves experiències a Cuba i les "tremendes mulates", de la seva etapa d’estudiant o les anècdotes de la seva carrera professional fa veure la vida amb altres ulls. Rubianes era especial. Mai va voler acollir-se a les convencions; tenia les seves pròpies regles. L’origen de la seva manera d’explicar històries i fer que el públic es partís de riure amb la seva gràcia per imaginar situacions ben surrealistes ho va descobrir a Cuba. Va començar a l’Atelier, un cabaret de l’Havana on va començar recitant poemes, aguantant tota mena d’improperis del públic, que el que volia era veure les ballarines.

A mesura que passaven els dies va començar a deixar-se anar, a recitar menys i atrevir-se més a explicar les seves pròpies històries, com la de ‘La mulata Titina’ o ‘¡Faltaste al negro!’  Allò va ser l’origen de 'Pay-Pay', el seu primer espectacle en solitari que va estrenar a Sevilla, i després va venir a Barcelona, a la desapareguda Cúpula Venus: “Jo volia posar al cabaret una mica d’ànima poètica i de sàtira social”, confessava l’entranyable còmic que, fidel a si mateix, va intentar treure tot el suc a la vida. Però aquest estil crític i divertit més pròxim al cabaret berlinès no s’estilava en gaires parts d’Espanya i la seva gira per diferents sales de festa va ser un fiasco. A Bilbao, un espectador li va donar una plantofada mentre explicava la seva irreverent versió de ‘La Pasión’. ¡Encara que l’obra va triomfar a Madrid i Barcelona! 

Polèmica premonitòria

El llibre consta de tres parts. Obre amb un recorregut autobiogràfic, amb molt humor i sinceritat, i tanca amb un recull de reflexions sobre temes de tot tipus. Entre tots dos, el llibre se submergeix en la campanya de desprestigi que va patir el 2006 després de fer unes polèmiques declaracions en el programa 'El club', d’Albert Om, a TV-3. Inclou un relat aparegut ja al llibre 'Me voy', publicat un any després d’allò, i diversos articles en els quals opina sobre l’ocorregut. Mai va imaginar que l’Associació per a la Defensa de la Nació Espanyola, presidida llavors per Santiago Abascal, actual president de Vox, el denunciaria per haver dit de manera espontània: “A mi la unitat d’Espanya em sua la polla per davant i per darrere. I que es posin Espanya ja al puto cul a veure si els explota dins i els queden els ous penjant del campanar. ¡Se’n vagi a la merda la puta Espanya!”

Aquell mateix dia, allò va passar inadvertit fins que poc després alguns mitjans de comunicació de tall conservador se’n van fer ressò, i el van convertir en enemic de la pàtria. "¿Com puc ser antiespanyol si parlo tres de les quatre llengües de l’Estat?", es va preguntar llavors, sorprès per l’enrenou causat. De res va servir que matisés les seves paraules. Allò va perjudicar l’estrena a Madrid de 'Lorca eran todos’, un muntatge dirigit per ell que en lloc de mostrar-se al Teatro Español es va acabar fent a la seu del sindicat de Comissions Obreres, amb cordó de seguretat protegint els espectadors.

"Va patir un atac despietat per part de les forces de l’extrema dreta", recorda la Carmen, la seva germana. I llavors encara no existien les xarxes socials. El seu cas va ser un exemple del que havia de venir. "A ell tot allò li va fer molt mal perquè ell en les seves declaracions es referia a aquesta Espanya feixista i casposa que encara perviu entre nosaltres. Allò ha sigut premonitori del que estem veient avui".

No va ser l’única vegada que va endevinar el futur. A Aserejé, un text dedicat a Aznar, acaba advertint dels perills de continuar fent servir la força per dominar el món, parlant d’aquesta guerra de l’Iraq on no es van trobar les armes de destrucció massiva que la van provocar i denunciant Ariel Sharon per les matances de palestins. El text acabava així: «¡El día que nos caiga el bombazo nos quejaremos!» Ho va escriure el 2 de març del 2004 i nou dies després, el terror va esclatar a Madrid amb els atemptats de l’11-M.