Terror i pietat

Hi ha un conte curt de James Salter –‘L’última nit’– que és un prodigi de concisió, terror i pietat. Explica la història de Walter Such. La seva dona és una malalta de càncer, terminal, i plegats decideixen que ell li injectarà una substància que la matarà. “És el millor que es pot fer”, diu ella. Abans, han anat a sopar amb una amiga i han begut, els tres, dues ampolles d’un vi que val 575 dòlars. És una mena de celebració, trista, una vigília acordada sobre la qual plana el fantasma de la mort imminent. A casa, ella puja a l’habitació mentre ell encara es debat contra l’acció que és a punt de cometre: “En Walter pensava en una manera per no haver de continuar”. En una solitud esfereïdora, puja a l’habitació i inicia el ritual, mig estabornit pel pes de la decisió fatal. Quan la punxa i el líquid comença a fer efecte, ella li diu: “Cuída’t”. Walter experimenta “alleujament i tristesa”. L’ha fet lliscar, “com en un funeral marítim, sota el flux del temps”.

He pensat en el relat en sentir la veu rovellada, provinent de la profunditat del dolor, de María José Carrasco: “Com més aviat millor”. Dibuixa un somriure escàs quan Ángel Fernández li diu: “Allò que tant desitjaves”. Aquest somriure és demolidor, poc abans de xuclar el pentobarbital sòdic. El relat de Salter té un final abrupte, però això és una altra història. Llegiu-lo, que ara no toca explicar el secret que s'hi amaga.