Anar al contingut

Al comptat

¿Creixement? Doctor, digui'm la veritat

Agustí Sala

La insistència en què no es veu risc de recessió recorda l'etapa prèvia a l'anterior crisi

Un tendeix a pensar que quan el metge ens diu que tot va bé i ho repeteix amb insistència, amb un somriure que intuïm forçat, és que ens oculta alguna cosa. Ens envaeix la desconfiança i la sospita. Digueu-me hipocondríac.

Amb l’economia  passa una cosa bastant semblant. Cada vegada hi ha més veus que parlen de desacceleracióalentimentfrenada i molts altres termes que sonen a substituts d’una cosa pitjor. Però tranquils, que no és greu: no hi haurà recessió, almenys a curt termini, va afirmar aquesta setmana la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde. En línia similar van els dictàmens de l’OCDE, que agrupa els països més industrialitzats.  

Asseguren que, tot i l’alentiment del ritme de creixement, no anirem cap enrere. Tanta insistència ens recorda els discursos només uns mesos abans de l’última de les grans crisis, la que va esclatar el 2008. ¿Crisi? ¿Quina crisi? es repetia, alhora que es feien servir tota mena de termes per emmascarar el que al final va acabar passant. Els governs tendeixen a l’excés d’optimisme  i les oposicions, al catastrofisme. Fa falta més sentit de la responsabilitat.   

En l’actualitat, el rum-rum de mals presagis és persistent. Que si els efectes econòmics del ‘brexit’, sigui dur, tou o matisat, seran dolents per al Regne Unit i per al conjunt de la Unió Europea (UE); que si Itàlia, on l’economia solia funcionar al marge de la política, ja està en crisi; que si Alemanya, el motor europeu, s’ha paralitzat; que si el comerç internacional s’ha congelat... Hi ha moltes variables que inclinen la balança del creixement cap al costat negatiu.

Però, tranquils que no passa res, diran els optimistes. Només és una petita sotragada que se superarà. No sé què diria el catedràtic d’Economia Santiago Niño Becerra, autor de ‘El crash. Tercera fase’ (Roca Editorial, 2019) un dels més apocalíptics (o, potser realista, el temps ho dirà), per a qui la crisi del 2008 encara no s’ha acabat.

A més, a països com Espanya estem immersos en un ambient electoral que pot durar mesos, en funció dels resultats de les generals el 26-A i les locals, autonòmiques i europees un mes després, el 28-A. Temps difícils per a grans reformes i mesures consensuades per apuntalar el creixement econòmic i en què qualsevol Vox; ai, perdó, veu que defensi solucions fàcils davant de problemes complexos atrau els descontents.

Amb tots aquests símptomes costa convèncer-me que som davant d’un lleu refredat. Si per no espantar-nos ens oculten alguna cosa, una lleugera malaltia pot acabar en una cosa greu. Potser no fa falta que ens diguin que ens morirem, però sí que ens cuidem. Per això, tornant al símil del metge perquè el millor és la transparència, sisplau doctor, digui’m la veritat.