Falten al·lergòlegs a Catalunya

El 40% dels catalans desenvoluparan una malaltia al·lèrgica el 2050. Actualment, ja afecten un 20% de la població. Per a molts, la primavera ha deixat de ser l’estació de l’alegria i la renovació per convertir-se en sinònim de congestió nasal, picor al coll o conjuntivitis. Però el pol·len no és l’únic agent al·lergògen comú. També els aliments són els causants de creixents patologies. Augmenten els casos d’al·lèrgia però, en contrast, la falta de metges especialistes a Catalunya és alarmant.

Per a una població de 7.500.000 persones, la sanitat pública catalana només disposa de 67 al·lergòlegs i ni tan sols tots són contractats a jornada completa. El problema s’agreuja davant de la falta d’equitat i d’accés. A Barcelona hi ha 38 especialistes, davant els dos de Girona o els quatre de Lleida. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que hi hagi un al·lergòleg per cada 50.000 habitants. Malgrat que un de cada quatre ciutadans de Catalunya té una malaltia al·lèrgica, és una de les comunitats d’Espanya amb menys ràtio d’especialistes. Són molts els hospitals comarcals que no tenen al·lergòlegs. Una absència que encara és més incomprensible en grans hospitals com l’Hospital del Mar a Barcelona o el Parc Taulí de Sabadell. La falta d’especialistes provoca errors i retards en el diagnòstic, i amb això es perd l’oportunitat d’iniciar els tractaments d’immunoteràpia de forma precoç.

Mentre que en altres comunitats s’han preparat per atendre unes patologies cada vegada més freqüents, Catalunya està immersa en un cercle viciós. Es formen pocs especialistes perquè no s’ofereixen places i no s’obren noves places perquè no s’omplen. El problema no farà més que agreujar-se, ja que en els pròxims anys es jubilaran 11 al·lergòlegs. Les dades són evidents, no es pot al·legar desconeixement. De fet, és un problema sobre el qual ja s’alerta des de fa una dècada en el sector. Les al·lèrgies es consideren una de les pandèmies del segle XXI. No només minven la qualitat de vides de les persones, sinó que causen baixes laborals i escolars. És un autèntic problema social que s’ha d’afrontar amb urgència, obrint places i dotant la sanitat pública dels únics especialistes capaços de tenir una visió global sobre la patologia.