L'estafa educativa

Si fa uns anys els professors universitaris es queixaven del fet que els arribaven alumnes poc acostumats a llegir tot i haver triat una carrera de lletres, ara ja es troben amb estudiants amb problemes greus de comprensió lectora. Persones que han anat passant per les diferents etapes educatives obtenint resultats que els permetien continuar amb els estudis, que en teoria han anat “progressat” prou adequadament com per ser vàlids per al curs següent.

¿Com s’explica que havent-ho aprovat tot durant anys algú no sigui capaç ni de realitzar la tasca mínima de llegir i comprendre un text qualsevol? Doncs molt fàcil: la persona en qüestió ha estat sistemàticament estafada al llarg de tota la seva vida. Li han dit que era apte quan no l’era, li han fet creure que amb el treball realitzat estava aconseguint l’objectiu previst sense explicar-li que aquest ha estat reduït a la seva mínima expressió. És una via molt fàcil per acabar amb el fracàs escolar: abaixar el llistó fins a fer possible que tothom aprovi,  igualant tothom a la baixa. I si no em creuen només cal que comparin a què corresponia un cinc de fa uns anys a un cinc d’ara. I els de fa uns anys ja es queixaven de la davallada general de nivell.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La responsabilitat d’aquest autèntic desastre és compartida. Un article de la Nora Catelli publicat a El País el 2007 amb el títol “El fracaso de la educación secundaria obligatoria es un triunfo” ja constatava la ineptitud dels gestors públics a l’hora de fer polítiques educatives o encara pitjor, insinuava una certa mala fe de tipus classista quan explicava com per a la majoria d’estudiant de la ESO l’accés a les disciplines complexes seria cada cop més difícil, quedant aquestes reservades a una minoría privilegiada. La professora de literatura es preguntava llavors, molt abans de l’última tongada d’innovacions enlluernadores que ens han venut a bombo i plateret en l’últim any, qui és que avalua els avaluadors i denunciava que els òrgans competents haguessin deixat “els criteris generals dels plans d’educació en mans d’una casta tenopedagògica”.

Si ja llavors havia començat la demonització del professorat i es denunciava el seu suposat cooperativisme com a principal obstacle per a les millores educatives, ara ja fa temps que la campanya per desprestigiar-los va donant els seus fruits. Quan un mestre vocacional vol continuar fent la seva feina amb el rigor que li dicta la consciència es trobarà amb infinitat de detractors inimaginables en temps passats. La seva autoritat serà sistemàticament posada en dubte perquè no és gens guai això de les jerarquies, ni tan sols quan parlem de sabers i coneixements. ¿Com no s’ha de veure obligat a aprovar els alumnes tot i que aquests no siguin capaços de llegir una oració complexa? Si persisteix en la seva exigència haurà de donar explicacions a la mare ultraprotectora però també a les autoritats amoïnades pels índex de fracàs escolar, mai per les de la invisible estafa educativa.