Anar al contingut

Anàlisi

Salvar els menors i no els pederastes

ALBERT BERTRAN

Salvar els menors i no els pederastes

Ana Bernal-Triviño

Les reaccions tèbies, tardanes o ineficaces fet encara més mal a les víctimes, que s'han sentit soles davant la gegant capa de silenci que cobreix els abusos

El cas dels Maristes ha començat de la pitjor manera possible: sense acord previ. Això exposa les víctimes a reviure, amb els seus testimonis, el que no volen recordar. Hauran de reproduir en la seva ment tot el que va passar en aquells abusos i agressions a porta tancada. I no només això, sinó també el temor al fet que es posi en dubte la seva paraula, el que més pot ferir els afectats. Avui són supervivents, però no a qualsevol preu. Ni tan sols qualsevol indemnització pot cobrir les ferides i el trauma que han passat aquestes víctimes durant anys, en un esforç continu. Mai s’ha d’oblidar que aquests fets van passar durant la infància, l’etapa més vulnerable i sense defensa. Tampoc s’han d’oblidar les crisis d’ansietat, l’estrès, els trastorns depressius, la falta d’autoestima, la indefensió i la gestió emocional que han afrontat en determinades situacions durant el seu creixement, fins a ser adults. Reptes i obstacles, en una batalla diària per a aquestes persones.

Urgent reforma del Codi Penal

Parlem de violència sexual, de com l’educació patriarcal ha fomentat la violència no només cap a les dones sinó també cap als nens i nenes. Aprofitant la seva situació de poder i la innocència dels menors, els pederastes es creuen sans i estalvis. En aquest cas, a més, valent-se del nom d’una institució educativa amb valors catòlics, amb el recolzament de saber que no era un cas aïllat, sinó una pràctica que ningú a l’Església reprovava amb contundència. És urgent afrontar la reforma del Codi Penal perquè l’abús i l’agressió infantil no prescriguinQue el sistema salvi els menors i no els pederastes.

El dret de la infància a una vida sense violència ha de ser la primera de les nostres obligacions. Però, per això, els pederastes han de saber que un Estat democràtic no ofereix escletxes, sinó que davant el seu delicte es trobaran el mur de la llei i que, tard o d’hora, es veuran entre reixes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

No hi ha acte de violència sense coneixedors que miren a una altra banda. Segons la meva opinió, les dues més greus: la institució dels Maristes (recolzada per la ineficàcia amb què l’Església ha tractat durant anys la pederàstia) i el paper neutral de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. En tots aquests actors, les reaccions tèbies, tardanes o ineficaces han fet mal a les víctimes, que s’han sentit soles davant la gegant capa de silenci que cobreix la pederàstia.

Alguna cosa no va bé quan de 40 denúncies a professors maristes només un en respondrà, i només per quatre denúncies. En vista d’aquest mal queda reconèixer els que van estar a l’altura (i més) davant d’aquest greu delicte. Uns pares que es van enfrontar a aquesta institució, que van creure i van recolzar els seus fills. Un diari com EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que, quan va saber del primer cas fins a l’últim, no ho va ocultar i va assumir la funció social del periodisme. I una societat que, espero, cada vegada més, miri a la cara, i no a una altra banda, l’atrocitat de la pederàstia.