Anar al contingut

JUDICI AL PROCÉS

No són gegants. Són molins

EMILIO NARANJO

No són gegants. Són molins

Jordi Nieva Fenoll

Existeix un relat de “rebel·lió” instal·lat en bona part de la societat espanyola, particularment fora de Catalunya i el País Basc sobretot. És un relat, a més, que clarament depèn d’ideologies. Seria molt interessant fer un estudi de camp –una enquesta– referent a això, cosa que descobriria la creença en el relat per partits i territoris. Hauria de ser molt reveladora i potser contribuiria que moltes persones es miressin al mirall i posessin en qüestió les seves pròpies opinions.

També s’evidenciaria que les ideologies polítiques, i les emocions que se’n deriven, clarament influeixen en la manera en què es percep la realitat. Poden distorsionar-ho absolutament tot, i allà on algú veu una turba, d’altres veuran una manifestació pacífica. On uns veuen una declaració simbòlica, d’altres veuran un cop d’estat. I en les situacions en què alguns vegin simples forcejaments amb les forces i cossos de seguretat, d’altres reaccionaran com si haguessin conviscut amb barricades i pedrades. Uns veuran llançar clavells, i d’altres percebran aquestes flors com a còctels molotov. D’altres veuran “cares d’odi”, i els altres simplement hi observaran indignació. Molts veuran en un grup de gent cantant “contra ells”, un comiat festiu dels agents, i d’altres ho valoraran com a incitació a la brutalitat policial o fins i tot com una espècie de crida a la guerra.

Tot l’anterior està molt estudiat per la psicologia del pensament. El mal que estic descrivint es diu “biaix de confirmació”, i afecta moltíssim absolutament tothom. És una resposta biològica que ajuda l’individu a centrar-se en els seus objectius sense distreure’s. Però té l’indesitjable efecte secundari que dificulta moltíssim que les persones canviïn d’opinió una vegada que s’han format una opinió sobre una situació. A partir d’allà, tot i que sembli increïble, són immunes a tota informació contrària a la seva opinió inicial. És més, aquestes informacions contràries les reinterpretaran i manipularan per sustentar millor la seva hipòtesi, convertint aquestes dades adverses en arguments que els donin la raó. I per descomptat, menysprearan i oblidaran la informació negativa als seus interessos. Veuran només el que vulguin veure, i no en seran ni tan sols conscients.

Cal ser veritablement intel·ligent per superar aquest poderosíssim biaix. Afecta tots els col·lectius, no només els jutges. Quan a la fiscalia general de l’estat se li va ocórrer la insòlita teoria de la rebel·lió/sedició, molt pocs la van recolzar, simplement perquè sens dubte no es corresponia amb el que tothom havia vist en directe per televisió. Però la teoria va tardar molt poc a assentar-se a Espanya, sorgint adeptes que fins i tot l’han intentat sustentar amb molts arguments imaginatius que, per més que es vulgui, no poden alterar la realitat. El principal afectat per aquesta tendència va ser el jutge d’instrucció, que va posar en llibertat fins i tot bona part dels reus de bon començament, però que després es va alinear sense matisos amb aquesta doctrina de la rebel·lió, coincidint en el temps amb l’intent d’investidura d’un dels acusats –que va alarmar molta gent–, i va decretar l’ingrés de la majoria de reus a la presó. I allà hi són des d’aleshores, malgrat que el judici no està revelant cap altra violència que llançament de clavells, d’ampolles de plàstic, “cares d’odi” –quantes no n’hauran vist els agents en desenes d’ocasions diferents d’aquesta– o actes de resistència passiva. Però tot el que se sent es tremenditza fins a confondre un forcejament amb una insurrecció.

No han de sentir-se orgullosos amb tot l’anterior els partidaris de la independència. Molts d’ells encara viuen també en un biaix –un somni– que els fa creure que la república existeix. Però la república no existeix, com va recordar impulsivament un mosso d’esquadra, i potser la millor manera que algun dia pogués existir és precisament assumint la situació actual. La república no es construeix amb símbols ni manifestacions, sinó amb bons caps.

Igual que la unitat d’Espanya. Tots els seus partidaris han d’entendre que un país no es manté al segle XXI a garrotades, per molt que funcionessin efímerament en el passat, sinó creant un país en el qual qualsevol desitjaria viure. Es fantasieja a Espanya encara massa amb l’ús de la força i la imposició de la llengua castellana. I no, ni els tancs ni la repressió construeixen països feliços. Són els seus valors fundacionals democràtics, i el desenvolupament real dels mateixos, els que ho fan.