El descens del procés i les eleccions del 28-A

Montaigne no es cansava d’alliçonar-nos sobre el caràcter variable i canviant de l’existència: “La vida és ondulant”. Tolstoi observa com, de manera invariable, sense una sola possibilitat d’excepció, la història funcionaa base de fluxos i refluxos, com les onades. Doncs bé, l’onada independentista va arribar al punt més encrespat l’octubre del 2017. Per molt que alguns creguin que ascendim per un pla inclinat que condueix fins al cim, en realitatbaixem cap al si de l’onada. Oposar resistència és una forma tan fatigant com potser imprescindible de malgastar unes energies que es van demostrar escasses, a més de molt mal dirigides.

Potser servirà a alguns de consol i a altres d’esperança la constatació que l’altra onada, la reactiva,l’aixecada per l’antiprocés,que va tenir el seu punt màxim d’elevació en les setmanes que van seguir a l’1-O, encara decau més. En el moment de màxima confrontació,les eleccions forçoses de desembre del 2017,la correlació de forces es va decantar a favor del sobiranisme, però no d’una manera rotunda. Ara ens trobem davant d’un doble canvi de cicle. Comencen, prossegueixen, imparables, els descensos.

En el ‘mode resistent’

Els surfistes fan equilibris i piruetes per evitar ser rebolcats sota la cresta espumosa que els amenaça. Per això el Govern de Quim Torra es guarda com un gat d’escaldar-se de convocar eleccions ies guardarà de desobeir. Per això els líders de Ciutadans no paren d’assajar numerets estrambòtics com el d’Inés Arrimadas a Waterloo, perquè pretenen convèncer el seu electorat del fals supòsit que la unitat d’Espanya corre un perill imminent. Per això els seus competidors de la dreta els imiten, perquè no els convé reconèixer que l’independentisme ha canviat el ‘mode ofensiu’ pel ‘mode resistent’, tot i que sigui per tornar a intentar-ho amb més empenta.

Ens esperi o no una nova confrontació, que si arriba serà sens dubte més dura que la viscuda, o la retardi un armistici, és evident que estem en una treva propiciada per la llei dels alts i baixos de la qual no s’escapa ni un conflicte de llarga durada. Tant si no s’arriba a produircom si fracassa l’intent de solució acordadaque potser tinguem a la cantonada, s’aixecarà una nova onada amb possibilitats de transformació del mapa polític i social. Ara com ara, ningú pot predir quants anys falten, però es necessita molta miopia per creure que l’onada que ja declina encara puja. La mateixa que es necessita per creure que és l’última. No és miopia sinó impostació i missatges interessats,a veure quants incauts piquen.

El primordial és contenir, en la mesura possible, les hemorràgies electorals. A això es dedica l’independentisme, a això es dedica Ciutadans i s’hi dediquen els comuns. Per ordre de pèrdues previsibles,el màxim risc és per als comuns. La seva revolta frustrada, l’onada que es va aixecar de manera gairebé simultània a la independentista contra l’increment de la desigualtat, ha servit alhora d’aliat i de barrera del procés. D’aliat en la defensa d’una societat i un país més justos i de barrera contra les aspiracions a assumir les cotes imprescindibles de sobirania que permetrien construir-la. El tsunami que havia de canviar Espanya, i de passada, sense despentinar-se, la relació amb Catalunya, és avui un refugi de decebuts sense expectatives. Elstransvasaments que patirà la marca catalana de Podemes repartiran entre els socialistes i els republicans.

L’especialitat de resistir del catalanisme

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

En les generals del 2016, Ciutadans va quedar en últim lloc a Catalunya amb només cinc diputats. En canvi, en les excepcionals del 21-D va arrasar. El 28-A també experimentarà, en relació amb el 2017, un retrocés important en forma de vots que tornaran al PSOE i al PP. Aquest mateix reflux pot afectar l’independentisme, fins i tot més que les divisions internes, si bé no de forma dramàtica: la gran especialitat del catalanisme és resistir (amb permís de Torra que encara no n’ha après). De tota manera,els múltiples refluxos afavoreixen Pedro Sánchez, que rebrà vots de confiança i vots útils antitripartit de dretes.

Les xifres demostratives i definitives del canvi de cicle, les crides a mesurar fins a quin punt és constatable, són les totals de la suma del bloc del canvi (Podem, ERC i CDC el 2016) i la del bloc de l’status quo (el PSOE, el PP i Cs). En les últimes eleccions van quedar així: 29 pel canvi i 18 pels immobilistes. No és gaire arriscat preveure que la xifra de 29 disminuirà en favor de la de 18. Tampoc que més endavant l’inconformisme tornarà a créixer. La vida és ondulant. Els processos també.