Karadzic, s'ha fet justícia

L’apel·lació li ha sortit cara a Radovan Karadzic, responsable de genocidi i de crims de guerra a Bòsnia i Hercegovina: li van elevar la condemna de 40 anys a cadena perpètua. Karadzic s’ho va prendre amb gran enteresa; per a ell, complerts els 73, és un detall insignificant. No així per a les víctimes. Aquest veredicte, que és definitiu perquè no és pot recórrer, no anticipa res de bo per a l’altre encausat principal, el general Ratko Mladic.

El tribunal considera provat un genocidi a Srebrenica, on les tropes serbobosnianes al comandament de Mladic van assassinar a més 8.300 homes musulmans entre l’11 i el 13 de juliol de 1995. No ha estimat que aquest mateix delicte sigui aplicable a tot el territori bosnià perquè al seu entendre no hi va haver “intencionalitat genocida”.

El jutge espanyol José Ricardo de Prada, membre del tribunal de la Gürtel la sentència de la qual va provocar la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, va emetre dos vots particulars, un contra l’elevació de la pena a cadena perpètua, per una qüestió de principis més enllà dels mèrits de l’acusat, i un altre en favor de la qualificació de genocidi per a tota la guerra, per l’ocorregut en els municipis on es va produir neteja ètnica, violacions de dones i assassinats.

Plena consciència

Considera De Prada que el que va passar als camps de concentració de Foca i Prijedor, entre d’altres, forma part d’aquest segon genocidi. Per ell no és una qüestió d’intencionalitat, sinó que els subjectes que van cometre aquells crims eren conscients del que feien.

En les guerres es comenten crims massius. Només a Bòsnia i Hercegovina es considera que hi va haver més de 10.000 criminals. La majoria no seran jutjats. Les víctimes es veuran obligades a creuar-se amb els seus botxins, una cosa visible a Foca, la capital de les violacions, o a Srebrenica. Els Acords de Dayton, considerats una fita diplomàtica, són en realitat un vergonyós abandó que va deixar les víctimes en mans dels seus botxins. Ni tan sols hi va haver justícia poètica.

Si on es produeixen crims massius és impossible la justícia massiva, ¿què podem fer? És essencial aconseguir una quantitat suficient de justícia. Per aconseguir-ho cal detenir i jutjar els principals caps. Aquesta és la gran aportació del Tribunal Penal Internacional de l’antiga Iugoslàvia, que ha tancat les seves portes.

No n’hi ha prou amb les sentències

És necessari fer molt més. No n’hi ha prou amb les sentències. Cal crear marcs d’escolta als llocs on es van cometre els delictes perquè les víctimes puguin explicar les seves històries, sentir-se escoltades i reparades. Aquests espais de diàleg han d’ajudar a tancar els dols i reconstruir dignitats, individuals i col·lectives. I és essencial recuperar els cossos de les fosses comunes, sigui a Bòsnia, Guatemala, Iraq o Espanya.

La tasca d’aquest tribunal penal internacional ha sigut encomiable. Ha permès establir les bases del final de la impunitat dels caps militars, i de polítics oportunistes i irresponsables com Slobodan Milosevic. Se’ls va escapar el croat Franjo Tudjman, protegit per Alemanya i pel cel, que li va portar un càncer fulminant abans que pogués acabar a la Haia.

Fins ara, les guerres acabaven amb una amnistia, un premi pels assassins que deixen de matar. Va passar a Sierra Leone i en altres llocs on va ser l’única manera de convèncer les guerrilles perquè abandonessin les armes.

Un procés intermedi

A Colòmbia s’ha intentat un procés intermedi, ara en greu risc de descarrilar. Un president que no creu en el firmat amb les FARC i una realitat de violència incrustada en la societat ha generat una plèiade de grups armats, hereus de la guerrilla o dels paramilitars, que continuen ficats en el negoci de matar, extorsionar i fer desaparèixer.

A Colòmbia es va buscar que aquells crims que no siguin de lesa humanitat no penin presó, sinó que obliguin els assassins a treballar amb les seves víctimes. De vegades la visualització de l’altre, que les diferents propagandes van reduir a bèsties, ajuda a fer caure murs i construir ponts.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Perquè aquests processos tinguin èxit és necessari un entorn de pau. I tot així és difícil, com passa a Bòsnia i Hercegovina. Dayton va deixar també seqüeles territorials que no tenen res a veure amb la pau: un país dividit en dos ens amb tres espais ètnics, dirigits pels mateixos partits que van causar la guerra.

La pau és alguna cosa més que el cessament de la violència. Un camperol acholi, del nord d’Uganda, una terra torturada per una guerra de baixa intensitat, va dir en una taula de diàleg que presidia el llavors missioner espanyol José Carlos Rodríguez Soto. “La pau és quan un home només té por de les serps”.