'¡Ja n'hi ha prou d'aquest color!'

El conflicte dels llaços grocs i les esteladesals edificis públics és un altre exemple de com els líders del procés utilitzen i abusen dels conceptes polítics, jurídics i fins i tot filosòfics. “Les paraules poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n, semblen no fer cap efecte, i al cap d’un temps es produeix l’efecte tòxic”, va alertar Victor Klemperer. Urgeix, en conseqüència, resituar el debat en les seves justes coordenades.

El president Torra s’havia escudat en la “llibertat d’expressió” per justificar la seva negativa a retirar la simbologia processista dels edificis de la Generalitat en període electoral. Un argument a primera vista raonable, però que es basa en una premissa falsa. La llibertat d’expressió és un dret prevalent, segons la jurisprudència, però es tracta d’un dret dels ciutadans i no de les administracions públiques, que es deuen als principis de legalitat i neutralitat.

D’acord amb aquest plantejament equívoc de sortida –la llibertat d’expressió de la Generalitat–, Quim Torra va obrar en conseqüència: va demanar el dictamen al Síndic de Greuges –el defensor de les persones, segons el seu lema–, és a dir, a la institució encarregada de protegir els drets dels ciutadans davant les administracions públiques catalanes. El món al revés. El president, d’haver actuat com a màxim representant de la Generalitat, s’hauria pogut dirigir al Consell de Garanties Estatutàries, és a dir, a la institució que vetlla per l’adequació a l’Estatut i a la Constitució de les disposicions de la mateixa Generalitat.

L’astúcia –la imatge de David contra Goliat que ja va esgrimir Artur Mas– com a instrument. L’esquer de la llibertat d’expressió era ara el nou artefacte que utilitzava el processisme per eludir el principi de legalitat. Ja ho havia fet al seu dia, amb un altre concepte equívoc, el llavors vicepresident Oriol Junqueras. Va dir sense enrojolar-se que el dret d’autodeterminació “és el primer dels drets humans”. Es tracta d’un principi que va fer fortuna i que va inspirar la llei de referèndum d’autodeterminació, és a dir, la base jurídica de la consulta de l’1-O.

El dret d’autodeterminació

La realitat era ben diferent. El dret d’autodeterminació no es recull en la Declaració Universal de Drets Humans, que va adoptar l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1948. El seu article primer consagra com a primers drets la llibertat i la igualtat: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciencia, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres”.

L’autodeterminació no és el primer dels drets humans. Va ser el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i proveeixen així mateix el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Es tracta d’un principi que s’ha aplicat en sentit estricte als països subjectes a règim colonial o sotmesos a ocupació estrangera, però que en els estats de dret regeix només en el sentit de principi democràtic.

Repeteixo, el món al revés. En el cas dels llaços grocs i les estelades als edificis de la Generalitat, subjecta als principis de legalitat i neutralitat, s’invoca la llibertat d’expressió, que és un dret dels ciutadans, i en el cas del dret d’autodeterminació, que és un dret dels pobles, se l’identifica com el primer dels drets humans. Aquests jocs de paraules no són només una manera d’embolicar la troca, sinó que causen un greu deteriorament a la política i, per acumulació, acaben produint aquell efecte tòxic de què alertava Klemperer.

Notícies relacionades

Torra acata el veto de la JEC i retira el llaç i la pancarta del Palau de la Generalitat

Torra cedeix i treu els símbols independentistes després d'11 dies de pols

En una democràcia de qualitat, les administracions públiques no només s’haurien d’abstenir d’exhibir símbols partidaris en període electoral sinó en els 365 dies de l’any. És el cas de l’estelada, que no és la bandera de Catalunya –“la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc”, segons l’article 8.2 de l’Estatut–, sinó la bandera independentista, és a dir, la dels partits que la promouen.

La independència és un objectiu legítim –en el nostre ordenament constitucional no hi té cabuda un model de “democràcia militant”, com ha recordat el Tribunal Constitucional–, però l’estelada que la representa no pot hissar-se als edificis públics. Ni tampoc costejar-se amb diners públics. Ja n’hi ha prou. Com diem en català, ‘¡ja n’hi ha prou d’aquest color!’