Anar al contingut

Petit observatori

L'oreneta em va fer créixer

L'oreneta em va fer créixer

Josep Maria Espinàs

He recuperat uns versos que vaig escriure quan tenia 11 anys

Avui, aquesta tarda, la meva editora m’ha portat a casa uns papers molt antics que unes cosines meves van dur a l’editorial La Campana.

Entre fotos i dibuixos de quan era nen he trobat –¡quin miracle!– uns versos que vaig escriure llavors.

Curiosament durant tota la vida he tingut present haver-los escrit. Recordava perfectament que parlaven de les orenetes, perquè les veia passar des del balcó de casa i em devia de seduir el seu vol tan ràpid i fugaç. Però no sabia recordar exactament què deien. Ara resulta que unes cosines els tenien guardats i tornen a ser a les meves mans. Escrits a llapis, amb una lletra clara i treballada, hi puc llegir:  

L’alegre dringar de l’oreneta, que fa via
a la calor, quan el calent sol li bat de cara
amb tots els de la seva animosa bandada.
Ofereix una suau i dolça simfonia.

Volen, volen lluny, molt lluny, cap enllà,
vers el pas que el sol no el desempara,
vers el país que saben que hi ha
la caloreta que tan els agrada.

L’oreneta és un ocell model,
és un dels que es lleven més de matí.
Aixeca la volada vers el cel,
buscant els insectes de per allí.

Vaig escriure aquests versos el 21 de juliol de 1938. En plena guerra. Tenía 11 anys.

Potser va ser l’origen de la meva seducció per observar la realitat i intentar relacionar-la amb els sentiments. Potser per això sempre he recordat aquell moment.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Ara, a la meva vellesa, una de les cançons que més canto diu:

“Com alça el vol una oreneta la vida fuig massa de pressa...”

Orenetes quan vaig començar a viure i orenetes ara que ja se m’acaba. 

Recordo també que en un dels meus viatges vaig veure una oreneta dalt d’un campanar. Esperant que arribés una companya per arrencar el vol. 

Quina sort avançar sense estar sol.