En auge

Tot i que en la parla popular fem servir ‘auge’ com a creixement, el cert és que el diccionari normatiu, en català, no admet aquesta accepció i ens adverteix que ‘auge’ és igual a ‘apogeu’, és a dir, ‘el grau superior d’alguna cosa’. En altres llengües veïnes, com l’espanyol, aquesta idea d’increment sí que està incorporada a la definició, per bé que en italià, per exemple, ‘viure en auge’ no és créixer sinó gaudir d’un benestar ja assolit. Fem servir erròniament l’expressió per identificar alguna acció (una tendència) que va a l’alça, que puja, i que, justament perquè es mou, encara no ha arribat al punt culminant. Aquest punt, el cim, el zenit de la cosa és el que, de fet, significa ‘auge’ i no l’ascens cap a una situació privilegiada i, per definició, estàtica.

Faig aquesta marrada filològica per parlar d'allò que tots anomenem “l’auge del feixisme”. Convindrem que és així. Que l’extrema dreta puja i s’estén i avança, aquí i a tot el món. Des de les barrabassades del PP, oferint com a caramel electoral la prohibició del dret a manifestar-se (“això -per la manifestació de dissabte a Madrid- no passarà amb Casado”) fins a la matança de Nova Zelanda o els atacs a cementiris jueus. ¿Estar en auge? Hauríem de fer cas al diccionari i lluitar perquè fos així. Que hagués arribat al sostre. I que ara descendís. Molt em temo que l’escuma que surt de l’ou de la serp és, entre altres coses, agramatical.