Reflexos classistes

Ciència poligonera

A l'Hospitalet no és estrany veure Darwin, Ramón i Cajal, Monturiol i Marie Curie, al costat de Jane Goodall, xerrant en una terrassa de barri

3
Es llegeix en minuts
Ciència poligonera

Des d’aleví a juvenil vaig jugar en el Club Bàsquet l’Hospitalet... per allà et creuaves amb el germà d’Epi, Loquillo i el gegant Tarín. En infantils van arribar els fitxatges d’estrelles externes i, procedents d’una escola de la zona alta de Barcelona, van aterrar tres reforços. Mai oblidaré el seu primer entrenament. Estaven angoixats i no van tenir massa sort amb la cistella. Una vegada al vestidor, vam descobrir les seves pors.Ja era de nit, el poliesportiu era a una relativa distància de l’estació de tren, i temien que els atraquessin les perilloses bandes poligoneres que, segons els havien explicat, proliferaven a la ciutat on em vaig criar: l’Hospitalet. I és que no va ser una bona idea que es documentessin a base de pel·lícules estil ‘Perros callejeros’; és com si veus ‘Tauró’ el dia abans de banyar-te a la platja, o un film sobre lleons devoradors d’homes quan vas de safari. Però un no s’ha de creure tot el que diu el cine... van sobreviure. Tot i així,persisteix la llegenda que a les ciutats dormitori és on viu la gent difícil,es vota l’enemic (només per fastiguejar la presumpta intel·lectualitat de la metròpoli) o hi ha més simpatia cap a l’equip de futbol contrari al de l’establishment de l’urbs mare.

Vaig néixer a Barcelona, vaig créixer fins als trenta i pocs a l’Hospitalet, he viscut més de quinze anys al barri de Gràcia i ara he tornat a l’'Hospi'; com a científic fascinat per la conducta humana puc assegurar-los –per molt agnòstic que sigui– que “hi ha de tot a la vinya del Senyor”. ¡Tres hurres per la biodiversitat i la interculturalitat! Ara bé,ens agrada que estigui tot perfectament classificat. Ja se sap, Déu va crear i Linné va classificar. Som com Antonio Recio, el peixater de ‘La que se avecina’. Ell viu convençut que no és racista; senzillament, Déu va situar els negres i els blancs en continents separats. Classifiquem la gent segons antics clixés geogràfics, racials i culturals. Per exemple, hem preestablert que Trump va guanyar gràcies als nord-americans de l’Amèrica profunda quan –perquè surtin els números– també el van votar molts dels graduats a Berkeley i institucions semblants. Fins i tot alguns divideixen el turista en dues categories; a saber, la del ‘biopijo’ barceloní –àvid de destinacions sostenibles i rutes culturals– i la del poligoner hospitalenc al qual pots col·locar la polsereta del tot inclòs. Sens dubte, no som tan lluny del pur classisme que ens va mostrar 'Arriba y Abajo', o la recent 'Downton Abbey'. ¿El mateix passa amb la ciència? ¿La considerem exclusiva de les acadèmies i institucions més cèntriques?

Notícies relacionades

Va passar un matí; després de diversos dies d’expedició, vam arribar als jaciments arqueològics i paleontològics d’Oldupai Gorge, Tanzània. Caminàvem pel terreny i vaig assenyalar una destral de pedra prehistòrica, i diversos ossos fossilitzats, que sobresortien del sediment. Els meus acompanyants eren una parella de barcelonins. Sabien, i per això m’havien contractat, que jo era arqueòleg i naturalista, professor a la universitat, i que feia temps que explorava per l’Àfrica, Amèrica i Oceania; en altres paraules, una cosa que al segle XIX, i principis del XX, només hauria estat a l’abast de persones acomodades, com Humboldt, Mary Kingsley o Darwin. Ell em va preguntar: “Jordi, ¿en quina escola i institut vas estudiar?” C. P. Josep Janés i I. B. Mercè Rodoreda, va ser la meva resposta. "¿On són? No els conec". La seva sorpresa va ser descobrir que eren dos centres públics de l’Hospitalet. “Vaig creure que amb els teus cognoms, amb els teus coneixements, t’hauries format entre la flor i nata de Barcelona”. ¿Potser no ho vaig fer?

En definitiva, segons la classificació onomàstica i biogeogràfica del meu viatger, jo hauria d’haver sigut un Homo sapiens criat en el si de l’elit, i no en un barri obrer. No vaig sentir decebre’ls. Estic orgullós de ser un poligoner i haver mamat de la ciència poligonera. Però no estic sol, som tot un exèrcit de científiques, científics, ciutadans i ciutadanes que prescindim de denominacions d’origen i pedigrís. La gestació, ensenyament i divulgació de la ciència han de ser universals. Només així s’entén que projectes pioners, com els que –entre altres iniciatives– desenvolupen Pessics de Ciència (des del Centre Cultural Sant Josep) i el Museu de l’Hospitalet (amb una llarga tradició de beques), avui siguin models a seguir. Ahir, sense anar més lluny, vaig veure Darwin, Ramón y Cajal, Monturiol i Marie Curie, al costat de Jane Goodall, xerrant en una terrassa de Bellvitge.