Anar al contingut

Dues mirades

La Cervi

DANNY CAMINAL

Només les que han entès el teatre com una religió tenen dret a ser conegudes amb l'article davant

M’he acomiadat a distància de Cristina Cervià. Ella no ho ha sabut o potser l'hi ha dit algun amic comú. Mentre va durar la seva malaltia, llarga i dramàtica, persistent, només vaig ser capaç de dir-li paraules de coratge, un missatge de tant en tant, una abraçada fortuïta al carrer. I tot allò, que era una manera de dir-li que l'estimava, no era res, sinó un acostament tangencial, al marge, com si no m’atrevís a entrar en el pou del seu dolor.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

De fet, no m’hi atrevia. I ella mateixa, amb el riure esclatant, sorollosa, impúdica, semblava com si aturés qualsevol intent de commiseració. M’he acomiadat i, en aquest adeu, han tornat els dies en què començava a fer teatre, en uns Pastorets o al Talleret de Salt, una de les institucions mítiques del teatre independent. I ha vingut, com una glopada, totes les altres coses. La persona, l’actriu que va triomfar amb 'Lúcid' (premi de la crítica, el 2007) i amb tantes produccions alternatives ('Bondat', 'Tot', per citar-ne algunes), fetes amb rigor des de sales com La Planeta. L’activista que no va deixar mai d’entendre la cultura com un servei: presentacions, recitals, lectures, homenatges, elogis dels llibres i de les biblioteques, classes, direccions escèniques. La Cervi, perquè tothom sap que només les que han entès el teatre com una religió tenen dret a ser conegudes amb l’article davant. M’he acomiadat en la llunyania. Del seu caràcter decidit, impetuós, irreductible.

Temes: Teatre Teatre