Pobretes

Una de les formes més eficaces d’establir una distància abismal amb algú que considerem “l’altre” és el paternalisme. Pobrets és tan denigrant, tan excloent, tan racista com “ves-te’n al teu país”. Quan ens tanquen en l’essència del subdesenvolupat, l’ignorant, el que necessita ser rescatat, no fan altra cosa que tornar-nos a classificar en la diferència insalvable amb el qui té la patent de l’empatia i troba d’allò més normal fer espectacle amb les misèries de l’altre.

Que antropòlegs, sociòlegs, activistes “diversos”, persones implicades directament en aquest mecanisme d’exclusió ho haguem explicat per activa i per passiva no serveix de res quan l’objectiu dels nostres salvadors és tan elevat. Tot això em va venir al cap quan se’m va passar la indignació en veure la forma amb què van parlar de les temporeres el Jordi Évole i l’Antonio Garcia Ferreras al programa Al rojo vivo per presentar el documental del primer sobre les temporeres al programa ‘Al rojo vivo’ per presentar el documental del primer sobre les marroquines que treballen en la recollida de la maduixa a Andalusia. Era el 8 de març i suposo que ambdós periodistes, sensibilitzats amb la causa feminista, ja saben que a una dona no se li pot fer un mansplaining, que no es pot adoptar una actitud condescendent perquè també és masclista però, en canvi, quan parlaven de les protagonistes del treball de l’Évole no deixaven de repetir una vegada i una altra la mateixa sentència: no saben el que és fer vaga. Pobretes.Era el 8 de març i suposo que els dos periodistes, sensibilitzats amb la causa feminista, ja saben que a una dona no se li pot fer 'mansplaining', que no es pot adoptar una actitud condescendent, perquè també és masclisme, però, en canvi, tractant-se de les protagonistes del treball d’Évole, no van deixar de repetir una vegada i una altra la mateixa sentència: no saben el que és fer vaga. Pobretes.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No és que ho diguessin un sol cop, és que aquesta idea es va convertir en el leitmotiv del reportatge i en la idea principal amb la qual es promocionava. A veure, i agafo aire, que siguin marroquines, pobres, analfabetes, explotades i violades no les fa idiotes ni sordmudes ni vol dir que visquin fora del món. Fins i tot la meva àvia, que no va sortir mai del seu poble, sabia el que eren les revoltes, les protestes, les vagues. I això que no sabia ni l’edat que tenia. Però vivia en un país com el Marroc on, a diferència del que diu l’estereotip, els ciutadans han protestat i protesten per defensar els seus drets.

Les temporeres haurien d’haver estat enterrades en un búnquer les últimes dècades per no saber el que és fer vaga, que per alguna raó porten a la butxaca de la gel·laba l’esmartphone amb el que es comuniquen amb les seves famílies i on els arriben les notícies de tota mena, també les de la vaga del 8 de març. Altra cosa és que elles no hi poguessin participar, altra cosa és que si elles en fan o fins i tot surten en un programa de televisió dient que sí que saben el que és una vaga, les conseqüències que han de pagar no és que els descomptin simplement el dia de sou sinó que les facin fora de la feina, que no les deixin tornar a trepitjar terreny europeu i que perdin les poques oportunitats que tenen d’alimentar les seves famílies. Però s’havia de fer, s’havia de repetir i repetir fins a la sacietat que eren elles les que ignoraven els seus drets.