Com qui sent ploure

Mai m’hauria imaginat que escriuria un article en què descriuria una cosa sentida en una cafeteria. Sempre que he llegit una cosa així, he dubtat de la veracitat del relat. Em sonava a tècnica d’articulista que vol justificar la seva idea situant-la en la realitat. Però avui, esmorzant, m’ha passat realment una cosa que vull explicar-li.

Un home d’uns 40 anys, al meu costat, parlava a una dona de la seva mateixa edat sobre un assumpte relacionat amb el lloguer d’un pàrquing. Després d’un minut de monòleg, ell, molt seriós, li ha deixat anar a la noia en forma de retret: “No m’estàs escoltant. Tu, com qui sent ploure”.

Ella, ràpidament, li ha contestat no sé què, però jo havia deixat d’escoltar la parella, perquè m’ha intrigat molt aquesta frase sentida tantíssimes vegades: “Tu, com qui sent ploure”.

Al principi, és comprensible que s’utilitzi aquesta expressió a tall de reprimenda. Al cap i a la fi, el so de la pluja és monòton i, després d’una estona, deixem de fer-li atenció. Però, si ens fixem amb deteniment, si aprofundim una mica, tots hauríem d’anhelar que ens escoltin així, “com qui sent ploure”.

¿S’ho imagina? Vostè parla i la seva veu arriba als altres d’aquella manera tranquil·la, hipnòtica i serena en què les gotes de pluja cauen sobre una teulada. Parla i la seva veu va filtrant-se en l’ànim dels altres, transmetent-los assossec. En contrast amb l’expressió “com qui sent ploure”, ¿com seria que els altres t’escoltessin, “com qui sent parlar”?

Fent un repàs de la història de la humanitat, no sembla que escoltar com qui sent parlar sigui més útil per a l’entesa de les persones que escoltar com qui sent ploure. Com a ‘homo sapiens’, fa més de dos milions d’anys que provem aquesta tècnica i els resultats no són excessivament amables.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Proposo, per exemple, que el Govern central i l’autonòmic a Catalunya es reuneixin en un parc tranquil, s’asseguin sobre l’herba i s’escoltin mútuament com qui sent ploure, sense fer atenció a les barbaritats que tots dos es diguin, escoltant només el rumor de l’altre, perquè el que fa falta entre tots dos no és precisament diàleg, sinó un bon ruixat refrescant i tranquil·litzador.

Els deia al principi que sempre he sospitat de la veracitat dels articles en què es narra un esdeveniment que ha tingut lloc en una cafeteria. No sé si comparteix aquest mateix dubte, però, si és així, el felicito, perquè la veritat és que no he escoltat cap parella a cap cafeteria. Simplement necessitava un ganxo per ancorar en la realitat aquesta idea tan estúpida que avui els he explicat.