Judicis i titulars
zentauroepp47344205 trapero190314113356 /
Pocs judicis han tingut tanta audiència i ha generat més titulars que el que se celebra al Tribunal Suprem sobre l’anomenat procés. Curiosament, ni el judici sobre el 23-F ni la causa del’11-M (que, per cert, ara Casado qüestiona alegrement com un hiperventilat de Twitter) van generar tanta expectació. De manera que magistrats, fiscals, advocats, acusats i testimonis mesuren les seves paraules sabent que estan en un plató de televisió en rigorós directe i sotmesos a l’escrutini permanent de les xarxes socials. Poques vegades s’ha impartit una lliçó tan massiva i transparent de l’anomenat principi de "contradicció" que governa les instruccions judicials en la recerca d’aquesta veritat sempre esmunyedissa i polièdrica. El judici del Suprem ens permet comparar almenys tres mètodes d’aproximació a la veritat. Sobre un mateix fet, la justícia gasta milers de folis amb documents, declaracions, proves... i triga aproximadament dos anys a emetre el seu veredicte. La política, pel seu costat, entra i surt del tribunal al ritme d’una agenda que oblida demà el que va fer ahir, com a molt tard. I el periodisme mira de jutjar les coses mentre estan passant, presumptament al servei dels ciutadans, però que en moltes ocasions no els proporciona cap altra cosa que soroll.
Els savis del procediment judicial, com el professor Jordi Nieva, dirimiran si l’exposició mediàtica està tenint algun tipus d’influx en el mateix desenvolupament de la causa i en la seva sentència final. Alsprofans ens sembla que hi ha moltes preguntes i moltes respostes que s’estan fent pensant en les càmeres i en Twitter. De fet, és habitual que un mateix testimoni protagonitzi tuits i titulars contradictoris. També el mateix tribunal sembla posseït per aquesta síndrome del ‘Show de Truman’ que traspassa tota la causa judicial. Alguns han volgut veure en això l’existència d’una realitat paral·lela específicament a Catalunya. Però la justícia sap que hi ha tantes versions com punts de vista, per això els sotmet al principi de contradicció. I al final, el que compta són les evidències, aquesta paraula anglosaxona tan precisa que traduïm fatal quan en diem proves.
Mentrestant, faríem bé periodistes, polítics i tuitaires a no utilitzar els que acudeixen a declarar com a ninots que pintem del color que més ens convé. Els testimonis són persones. La majoria d’ells professionals que, com tots nosaltres, intenten guanyar-se honradament la vida partint de la seva capacitat i experiència. La covardia dels polítics d’un costat i de l’altre els va convertir a l’octubre del 2017 en involuntaris actors d’una disputa que s’hauria d’haver lliurat als parlaments i no als carrers. No va ser així, però ara almenys no els arruïnem la vida. Pérez de los Cobos i Trapero es van apuntar a fer de policies. La seva manera d’entendre l’ofici és diferent. Pot ajudar les acusacions o les defenses, però en tot cas no la van construir per dirimir assumptes com l’1-O.
