Els altres presos

Cada campanya electoral catalana té una gran promesa de Carles Puigdemont. És un clàssic. La fa, l’explica, la publicita, però quan passa el temps queda incomplerta.  No són qüestions complexes i difícils de fer: Puigdemont promet decisions que únicament depenen d’ell. En la convocatòria autonòmica de 2017 va assegurar que si l’independentisme guanyava ell tornaria solemnement a Catalunya. Tothom va entendre que anunciava un gest heroic perquè ell era el primer que sabia que si tornava ingressaria immediatament a la presó. Va guanyar, no va tornar i no es va prendre la molèstia de donar si més no una explicació solvent. Tampoc va sorprendre massa: fins i tot els seus seguidors coneixien el seu perfil de gran improvisador i sabien que el que decideix és només de moment i fins que canvia d’opinió, una cosa que sol passar aviat.

Ara torna a anunciar el mateix, aquesta tornada que sembla desitjar tant, tot i que ja deixa entendre que no ho podrà complir. Cap de llista per a les europees, assegura que si guanya un escó a Brussel·les aprofitarà la inviolabilitat parlamentària per tornar a Catalunya, però els experts avisen molt majoritàriament que ni tan sols guanyant a les urnes podrà concretar aquesta inviolabilitat. Per aconseguir-la s’hauria abans de personar a Madrid s’hauria abans de personar a Madridi que no el detinguessin pels seus assumptes pendents amb la Justícia.

Es parla molt dels presos que ara compareixen davant del Tribunal Suprem, però es parla poc dels altres presoners de la realitat catalana: els ciutadans, sobiranistes o no, atrapats per una situació en la qual la majoria independentista de fet ni tan sols els governa, ni tan sols els legisla, ni tan sols aconsegueix l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat per posar en marxa els seus presumptes projectes, i voluntàriament ha rebutjat els diners públics que podrien haver arribat via pressupostos d’Estat per pal·liar moltes deficiències socials.

Notícies relacionades

Puigdemont assegura que tornarà a Catalunya si pot recollir l'acta d'eurodiputat

Puigdemont-Junqueras, l'altre judici del procés

Darrere de reixes reals però invisibles aquesta ciutadania assisteix al forcejament entre ‘junqueristes’ i ‘puigdemonistes’, que en alguns moments semblen representar el pols entre pragmàtics que reconeixen que les desobediències institucionals van ser un error i radicals que continuen apostant pel com pitjor ho passem més glòria acumularem de cara al futur. El seu únic projecte tangible és intentar que el col·lapse de les institucions catalans s’estengui al Congrés dels Diputats, mentre continuen mentint sobre el que va passar fa un any i mig i mentre llancen escombraries difamatòries sobre Urkullu pel simple fet que escoltar-lo recorda dolorosament el seu propi caos.

Catalunya com a país no va ara cap enlloc, però viatja cada vegada més de pressa i converteix tot el que va passant en material publicitari partidista del desconcert creixent en què ens movem.